Estimar a la contemporània

JORDI GISBERT

Passada la pandèmia de la Covid-19, la Javiera, natural de Xile, arriba a Barcelona com a estudiant de postgrau de literatura. Malgrat els suposats contrastos entre els dos hemisferis pel que fa a la qualitat de vida, es veurà obligada a submergir-se en la precària escena de l’habitatge barceloní fins a acabar compartint pis amb en Manuel, un estudiant peruà amb qui començarà una relació poliamorosa.

La pròxima vez que te vea, te mato (Anagrama), la darrera novel·la de l’escriptora xilena Paulina Flores (1988), ressegueix l’espiral de bogeria en què s’anirà endinsant absurdament la protagonista, on l’amor i la mort es conjuguen com dues facetes d’un mateix joc. D’entrada, sorprèn el caràcter profundament contemporani d’aquesta obra i de la seva proposta estètica, en què Homer i Violeta Parra conviuen amb Bad Bunny i Dua Lipa. El llenguatge, els temes i el teixit de referències culturals i socials que hi prenen part construeixen un escenari que interpel·la la nostra experiència vital quotidiana.

És una obra que, sense voler ser provocadora, ho és en ser el retrat d’un temps que es regira constantment en contra de les categories i les etiquetes, i que davant la rigidesa de les estructures heretades, manifesta la necessitat de difuminar-ne els límits. Aquesta novel·la presenta, principalment, l’amor i el desig en aquests termes. Tanmateix, la intenció de l’obra no sembla ser la de defensar una manera particular d’estimar, sinó més aviat la de mostrar la psicoesfera relacional i amorosa d’una generació que ha volgut desmarcar-se dels models tradicionals.

En topar amb aquesta realitat, la Javiera, que s’enamora irremeiablement d’un noi que no entén l’amor des de la monogàmia, s’enfrontarà als diversos sotracs emocionals, la gelosia i les inseguretats que suposen haver de compartir enamorat amb dues altres noies, l’Armonía i la Laura. Tot amb tot, la Javiera començarà a cedir davant les passions del seu estómac i conspirarà contra aquells del seu voltant per tal que el seu desig de ser estimada exclusivament sigui correspost.

Tot aquest procés és narrat en primera persona, i la mateixa Javiera, de naturalesa afable, testimonia les seves accions –pròpies d’una femme fatale de pel·lícula– des de la distància, donant al seu monòleg intern un to humorístic d’allò més irònic i absurd guarnit amb els llambreigs d’una prosa magnífica. Finalment, l’escenari de l’obra, el barri del Raval, contribueix sensiblement a crear aquest el medi gasós en què s’emmarca l’acció. La Javiera arriba a una ciutat que li és alhora nova i coneguda, acollidora i estranya.

La seva experiència de desplaçament travessa el text i impregna els personatges d’una sensació constant de desarrelament, de recerca d’un lloc propi. És un barri divers, canviant, ple de llengües, cossos i històries que conviuen sense acabar de tocar-se. Un lloc on ningú i tothom hi pertany, que reflecteix perfectament la identitat fragmentada i híbrida de qui només hi està de passada.