Chung i Vengerov sacsejen el Palau de la Música

ALBERT MENA

Un dels millors concerts de la temporada es va dur a terme al Palau de la Música el passat dijous, unint moltes ments privilegiades de la clàssica: el director sud-coreà Myung-Whun Chung, el violinista rus Maxim Vengerov i la Filharmònica de Tòquio, en una vetllada destinada a la música russa: per una banda, l’emocionant Concert per a violí i orquestra op. 35 de Txaikovski, i la sempre indescriptible Consagració de la Primavera de Stravinski.

Chung és un dels millors directors en actiu a l’hora de crear colors nous i perfectament caracteritzats en partitures ben conegudes, sorprenent a l’hora de presentar tant Beethoven com Messiaen. El seu secret comença en la perfecta claredat expositiva del contingut musical, sacrificant potser profunditat discursiva per a centrar-se en el com es fa. I la música, la sap perfectament executar: té una atenció meticulosa als volums de les harmonies, a la presència que cada timbre té en el total de so generat cada frase; a l’efecte que té fer aparèixer el so del no-res, per a fer-lo esvair amb grans gestos d’indubtable impacte.

A vegades, opta per la no-bellesa, oferint sons a priori poc atractius, però carregats de missatge en discursos plenament comprensibles i perfectament executats. Poques formacions com la Filharmònica de Tòquio per a assolir els nivells impossibles de simultaneïtat, qualitat tímbrica i precisió volumètrica de les peces: el grau de control que van demostrar en una obra com la Consagració de Stravinski semblava impossible. I, al seu costat, el violí de Vengerov va aportar un nivell d’exhibicionisme tècnic, de fricció expressiva, que va encaixar a la perfecció amb la feina de la resta.

El Concert de Txaikovski no destaca potser per la seva concessió, presentant nombroses repeticions i fragmentació de les melodies, però l’experiència de sentir el so brillant de Vengerov sobre la massa de coixins que li oferien els de Tòquio va ser extraordinària: de l’espectacularitat dels trins i els sons filats, passant pel recolliment que demana la Canzonetta, al volum que exigeixen els forte dramàtics i heroics, el violinista va deixar clar que és un músic de raça, amb intenció i coneixement, i que també sap jugar en equip.

Mentrestant, Chung servint de contrast en tot moment: subtil quan l’atenció es dirigia a Vengerov, però conquerint l’univers amb les melodies èpiques del primer moviment o l’última secció del final. Una barreja d’excel·lència que no va deixar espai pel dubte, ni per a crítica l’obra de Txaikovski.

Quelcom semblant es va produir a la Consagració: és una obra virulenta, cacofònica, plena de timbres, sons i melodies, que potser va perdre energia o interès en algunes seccions repetitives, però que Chung va saber presentar amb tota la riquesa tímbrica, percutiva (els timbals enviaven vibracions com onades al mar) i confusa amb la que Stravinski va deixar en estat de xoc el públic parisenc fa més de cent anys.

També va quedar sorprès el públic del Palau: amb una primera part que recorda a una pel·lícula d’acció, i amb una segona que s’apropa al cinema de terror. Potser a la Consagració li és necessari un suport visual (el ballet original, per exemple) perquè sigui una obra suficient. Però com a vehicle per a l’exhibició dels músics, funciona a la perfecció: escenes com la «Dansa del Sacrifici» o les «Rondes Primaverals» demanen tantes qualitats diferents de les intèrprets, que és impossible desconnectar-hi, especialment amb la màgia de Chung i la Filharmònica de Tòquio. Serà difícil tornar a sentir Txaikovski i Stravinski com es van sentir llavors. Esperem que tant director com formació, puguin tornar a venir ben aviat.