Una ferida llarga

VÍCTOR BARGIELA

El 1949, el Comitè Internacional de la Creu Roja va establir el camp de refugiats de Xatila al sud de la ciutat de Beirut. Aquest camp responia a la necessitat d’acollir els centenars de refugiats palestins que arribaven desplaçats des del nord de Palestina. Des d’ençà, han passat per aquest campament milers de persones d’orígens diversos, i encara ara acull més de 10.000 persones. Elias Khoury ens narra les vivències d’aquest indret a La porta del sol, publicat originalment en àrab el 1998, i traduït per Jaume Ferrer al català per a Club Editor i al castellà per a Alfaguara (sota el títol La Cueva del Sol).

La novel·la es desenvolupa en forma d’un monòleg que s’inicia a finals de l’any 1995, a través del discurs del doctor Khalil, un jove palestí que, després d’haver rebut una breu formació mèdica a la Xina, exerceix de metge improvisat en un hospital de la Creu Roja al camp de refugiats. El seu únic pacient és en Jonàs, un combatent veterà i figura mítica de la resistència palestina, que jeu en coma després d’una vida marcada per la guerra, l’exili i la pèrdua. Mentre Khalil intenta mantenir amb vida el cos d’en Jonàs, busca alhora reconstruir la seva història i la del seu poble.

A través del discurs fragmentari, obsessionat i circular de Khalil, l’autor converteix l’habitació de l’hospital en un espai simbòlic on es condensa la història recent del poble palestí i els seus lligams amb els pobles veïns. El relat s’articula a partir d’aquesta veu única que, tanmateix, n’acull moltes altres. La seva paraula funciona com un espai coral on s’entrellacen històries, confessions i records que li arriben d’altres refugiats i combatents. Alguns episodis són imaginats, però molts d’altres estan basats en vivències reals recollides per l’autor en diversos camps de refugiats del Líban.

La narració avança per acumulació: cada veu prova de rescatar un fragment del passat i obrir-nos una finestra a una vivència que complementa el conjunt. Es reprodueix el ritme de la transmissió oral, amb repeticions, digressions i variacions que converteixen la memòria en un acte col·lectiu. La veu de Khalil no és només la d’un narrador, sinó la d’un poble que parla a través d’ell en un flux constant que barreja protagonistes i perspectives diverses sobre uns mateixos fets. Aquest cúmul d’experiències ens permet entendre el passat i el present del poble palestí, tot i que exigeix del lector una atenció sostinguda per evitar de perdre’ns en aquest mar immens de personatges i històries.

La porta del sol traça, a través de les veus que s’hi entreteixeixen, un recorregut per la història recent de Palestina, amb especial atenció a la destrucció de Galilea i l’èxode dels palestins del 1948 i a les lluites armades dels anys setanta i vuitanta. Khoury evita el relat heroic per mostrar les conseqüències íntimes i quotidianes de la violència: famílies desplaçades, amors interromputs, identitats fragmentades… Els records dels orígens esdevenen espais de resistència davant el desarrelament forçat i el camp de refugiats, una pàtria provisional on ningú no s’hi acaba de sentir ben bé còmode.

La novel·la retrata amb cruesa la vida entre fronteres i territoris ocupats, on el conflicte i la violència formen par del paisatge diari. La mort, sense sentimentalismes, ho acaba envoltant tot. En un moment en què el poble palestí continua patint una violència ferotge, La porta del sol s’erigeix com un llibre absolutament necessari que ens permet anar enrere en el conflicte palestí i entendre’n una mica més bé els orígens, tot i que també ens demostra que conèixer la història no és pas cap impediment per poder-la repetir.