Una literatura encallada

MANEL HARO

La meva relació amb les novel·les d’Ali Smith (Inverness, 1962) ha estat una mena d’intens amor inicial que s’ha anat apagant lentament amb una sensació de desgast i desencís. D’esgotament, fins i tot. La nostra relació s’ha encallat, ha entrat en una dinàmica de monotonia que no sé si encara és reconduïble. Tot va començar amb la lectura de Tardor, primera entrega del seu «Quartet Estacional», que em va fascinar de cap a cap. Tot el que he anat llegint després, inclòs el segon títol de la tetralogia, m’ha interessat, però no m’ha impressionat.

Ara he acabat Primavera (Raig Verd amb traducció al català de Dolors Udina i Nórdica en castellà amb traducció de Magdalena Palmer), el tercer volum de la sèrie, que m’ha semblat indigerible. Tant és així, que he acabat la lectura arrossegant-me pel llibre, sobrevivint a una història que no m’ha dit res en absolut. Reconec que tinc el dubte de què hauria passat si aquest hagués estat el primer llibre que hagués llegit d’Ali Smith. Potser m’hauria agradat tant com Tardor, ves a saber. Penso que el problema fonamental és que tinc la sensació que l’autora britànica escriu sovint -no m’atreveixo a dir sempre- la mateixa novel·la.

I em sap greu dir això quan he escrit altres vegades tants elogis cap a la seva literatura. D’alguna manera, em continuen seduint els seus ambients i personatges amb els quals retrata l’estranyesa i els absurds de la vida quotidiana en un món globalitzat que sembla estar ofegant-se a si mateix. Malauradament, la seva base argumental, en aquest llibre, la trobo molt fluixa, o repetitiva. Diria que una mica insubstancial. Les proclames pel medi ambient, contra la societat del Brexit o contra les opressions d’una classe dominant, ja no provoquen res en mi.

No vull dir que no continuïn sent necessàries certes lluites o reivindicacions des de la literatura, però sense oblidar que la literatura no ha de quedar-se en el manifest. A Primavera, Smith ens entrellaça dues històries, la d’un cineasta que ha perdut una amiga després d’una llarga malaltia, i la d’una treballadora d’un centre d’internament per a immigrants que fa un viatge amb una nena que sembla ser una mena d’encarnació de certa consciència social que provoca al seu voltant alguns canvis que semblaven impensables.

La història, però, no avança. De tant en tant, a la novel·la apareix alguna reivindicació, especialment en l’àmbit dels moviments migratoris i contra les idees d’extrema dreta, però aquestes perden efecte quan la base literària sembla diluir-se i les proclames són, essencialment, les mateixes una vegada i una altra (parlo d’aquesta novel·la, però també de l’obra de l’autora en general). Així, doncs, tinc la impressió que la literatura d’Ali Smith funciona, a grans trets, fins que has llegit tres o quatre novel·les seves. Llavors, comença el desencís. O la monotonia. Vaja, almenys és el que m’ha passat a mi.