Un Frankenstein ‘young adult’

MANEL HARO

De les moltes maneres com podríem imaginar el monstre de Frankenstein, el personatge creat per Mary Shelley, la que proposa Guillermo del Toro no m’encaixa. El problema no és que aquest Frankenstein s’allunyi molt de l’original -ja sabem que els clàssics no són sagrats-, sinó que Del Toro directament liquida la criatura de Shelley. Aquest monstre s’apropa més a les històries gòtiques juvenils de vampirs que s’enamoren i es mosseguen a la sortida de l’institut que no pas a un personatge carregat de complexitat com hauria de ser aquest.

És cert que no hem de valorar una pel·lícula pel seu grau de fidelitat al llibre, però fins i tot prescindint d’això, el Frankenstein de Guillermo del Toro em sembla més aviat superficial, una mica frívol i amb poca ànima (quan justament la intenció és humanitzar el protagonista). Tinc la sensació que el director i guionista mexicà fa una lectura amable i per a tots els públics, però sacrificant allò que és rellevant en el relat. No és tan perceptible el debat sobre els límits ètics de la ciència, no veiem la brutalitat de les accions del monstre, que al llibre es mostra molt més venjatiu i, fins i tot, s’eliminen alguns capítols que demostren la seva capacitat de supervivència.

El conflicte entre creador (el metge Víctor Frankenstein) i la seva creació (el monstre) podria haver conservat a la pel·lícula molts més matisos de la novel·la. El que no acabo d’entendre és que, tot i sacrificar tant de contingut rellevant, la pel·lícula acabi fent-se tant llarga. És a dir, els sacrificis no han estat per evitar un metratge massa extens, sinó, potser, per centrar la mirada de l’espectador en la condició de víctima del monstre i que no es despisti amb altres qüestions.

Això reforça la meva creença que aquesta versió sembla més pensada per seduir el públic jove que l’adult, de la mateixa manera com ara les editorials fan edicions dels clàssics -molt boniques, tot s’ha de dir- amb les pàgines de coloraines per posar al mateix prestatge Cims borrascosos, Orgull i prejudici, Harry Potter i Els jocs de la fam. En altres paraules, la de Guillermo del Toro em sembla la versió cuqui de Frankenstein, però tan simplificada que no m’ha dit res.