Quan una amiga deixa de ser-ho

CRISTINA ROS

Tots hem tingut un amic que, de cop i volta, ens ha deixat de parlar sense donar-nos cap explicació, sense que s’hagi produït cap disputa ni res que en justifiqui el distanciament. I aquestes situacions, sobretot quan ets un nen o adolescent, costen de gestionar. Perquè no les entens. Perquè el trobes a faltar. Perquè, a la fi, no és fàcil dir adéu, sobretot quan no has sigut tu qui ha volgut allunyar-se.

Però tots sabem també que, de vegades, necessitem un canvi. D’ambient, de persones. I no perquè algú ens hagi fet mal, sinó per nosaltres mateixos, perquè ens sentim diferents i el que abans ens resultava acollir de sobte ens ofega. Això ens pot fer semblar egoistes o antipàtics amb els altres, i per aquest motiu cal conèixer també aquest punt de vista, el de l’amic que es planta. Tots podem ser l’amic que se’n va i l’amic que el perd.

Amb un plantejament tan simple en aparença com una nena que deixa de banda la seva millor amiga, l’escriptora Marina Aguirre (Burgos, 1990), enginyera de Camins, Canals i Ports i professora de matemàtiques en un institut de secundària, basteix Marta no me habla (Algar, 2025), una novel·la realista i incisiva per a lectors a partir de deu anys sobre aquest sentiment tan comú –i per això mateix tan difícil de plasmar– de perdre un amic sense entendre per què.

Amb una mirada profundament empàtica, però sense caure en l’autocompassió, l’autora parla del procés d’acceptació de la nova realitat, que convergeix –i aquesta és la troballa feliç– amb l’apertura de nous camins, la possibilitat d’obrir-se a altres nens, altres jocs, I no només això: es tracten també temes com els diferents models de família, el racisme o l’assetjament escolar, amb naturalitat, subtilesa i precisió (la novel·la, recomanada per a lectors a partir de deu anys, no arriba a les cent pàgines).

La protagonista, una nena desperta i independent, evoluciona al llarg de la narració fins a acceptar que, al capdavall, no és tan greu perdre una amiga. Hi ha més nens al pati. I, potser, al cap i a la fi, amb l’amiga de sempre ja tenien inquietuds diferents. Perquè, sí, es pot tirar endavant sense fer drames, i Marina Aguirre té la capacitat d’observació i la destresa narrativa per explicar-ho amb gràcia. Les il·lustracions de tons suaus de Nuria Díaz (Pontevedra, 1982) harmonitzen amb aquest esperit tranquil i senzill de la novel·la. Una obra molt recomanable, en definitiva.