Tot se’n va

XIMO PALAU

Si hi ha res que l’exercici d’avaluar la poesia moderna imposa a l’observador és la necessitat de furgar sota l’epidermis de la lírica per trobar-hi el moll. Perquè massa sovint, la poesia és una cortina de fum, un artifici d’emocions impostades que s’esvaeixen tan aviat com un en passa la pàgina. No és el cas, i ho dic amb seriositat, de l’obra de Francesc Parcerisas (Begues, 1944). Amb la darrera edició de Triomf del present (Quaderns Crema), no tenim només un recull, sinó una veritable confessió, un testament intel·lectual d’un dels poetes més substancials i alhora més discretament lúcids del nostre panorama.

Parcerisas no és un dilettante. Home de lletres en el sentit més ampli i exigent del terme, la seua trajectòria professional (traductor de Tolkien, de Seamus Heaney; professor i teòric de la traducció) és la base fèrria sobre la qual se sosté la seua veu poètica. Un traductor sap, millor que ningú, el pes exacte de cada paraula, la seua càrrega semàntica i la seua capacitat de traïció. Aquesta consciència lingüística es filtra en la seua poesia, evitant els paranys de la grandiloqüència i apostant per una claredat quirúrgica. La seua és una poesia que ha passat el filtre d’una intel·ligència escèptica i, per tant, profundament honesta. No hi ha cap excés, només la necessitat del vers.

Triomf del present és més que una antologia; és el mapa d’una evolució que va des de l’eclosió en els anys seixanta fins a la maduresa del segle XXI. El llibre aplega la producció de dècades, cosa que permet al lector observar la persistència dels temes i, alhora, la depuració d’un estil. El nucli temàtic que vertebra el recull, i que dona nom al títol, és l’obsessió pel temps. Però no el temps històric (que també hi és, en la seua dimensió cívica i social), sinó el temps personal, el que es mesura amb el batec del cor i amb l’esquinçament de la memòria. Parcerisas es mou constantment en la tensió entre el fet que ja ha esdevingut passat i la sensació de l’ara mateix, del que és irrepetible.

 

 

El «triomf del present» no és, com ja hem insinuat, una festa optimista. És una victòria pírrica. La consciència que l’única realitat tangible és que l’instant porta inherentment la tristesa que aquest mateix instant ja s’està morint. El poeta mira els objectes, la llum sobre una taula, el gest quotidià d’un ésser estimat, i els fixa en el vers com a darrer intent de salvació. És l’exercici clàssic del tempus fugit, però despullat de retòrica llatina i revestit de la nostra humil i moderna desorientació. Parcerisas ens diu: «Només tenim això, i també això se’n va». La llum del present és brillant, però la seua resplendor és la d’un adeu imminent.

Tot i que Parcerisas no és un poeta militant en el sentit més cru, la realitat històrica i social impregna la seua obra. La poesia no viu en una bombolla. Els seus primers llibres reflecteixen un compromís cívic, la necessitat de prendre partit sense caure en el pamflet. La mirada sobre el país no és èpica, sinó crítica i elegíaca. Hi ha la consciència de pertànyer a un poble amb una història pesada i, a vegades, mal resolta. El poeta es fa testimoni d’aquesta història, però ho fa des de la seua trinxera personal, amb una veu baixa que fuig de les grans consignes.

Un dels trets més característics de Parcerisas és el seu art de transformar l’objecte quotidià en un símbol. El títol d’un dels seus llibres, Natura morta amb nens, ja és una declaració d’intencions. La poesia esdevé una pintura flamenca: una escena domèstica, uns quants estris, una llum concreta. Aquests objectes (un got, una finestra, un llibre vell) no són un simple fons, sinó la projecció material de l’experiència interior. Són coses que resisteixen el pas del temps millor que nosaltres, i per això esdevenen alhora consol i burla. La precisió de la descripció és la via per accedir a la metafísica de l’efímer.

 

 

L’estil de Parcerisas és un triomf de la contenció. La seua versificació és neta, sovint amb una cadència propera a la prosa meditativa, però sempre amb una tensió interior que delata l’esforç de la construcció. No hi ha floritures gratuïtes. La bellesa rau en la necessitat de cada adjectiu. Aquesta pulcritud formal no és fredor, sinó disciplina emocional. És la saviesa de qui sap que l’emoció massa directa es crema ràpidament, mentre que l’emoció destil·lada perdura.

Aquesta honradesa radical és la seua major virtut. Ens parla de la fragilitat de l’amor, de l’esgotament, de la por de la vellesa i la mort, però ho fa sense victimisme, amb la serenitat de qui ja ha acceptat que la vida és, fonamentalment, una mercaderia que s’acaba. Triomf del present és, per tant, un llibre interessant, no només per entendre la poesia catalana contemporània, sinó per entendre’ns una mica millor a nosaltres mateixos. És un exercici de maduresa intel·lectual i humana que fuig de qualsevol temptació de dogma.

És el dietari poètic d’un home que ha mirat la vida a la cara, sense màscares, i l’ha narrat amb l’exactitud que només pot donar la profunda resignació lúcida. Recomanar Parcerisas no és només un deure, sinó una invitació a la introspecció serena. Llegisquen-lo, prenguen nota i accepten que el veritable «triomf» no és en la victòria, sinó en la dignitat amb què s’afronta la fugacitat de tot plegat.