El mirall de la vida interior

XIMO PALAU

Tuú pones la tormenta y yo la noche és un recull de poemes del Gitanjali de l’autor indi Rabindranath Tagore (Galaxia Gutenberg, 2025), versionat per Subhro Bandopadhyay i Jesús Aguado. Tagore (1861–1941) va nàixer a Calcuta (Bengala, Índia), en el si d’una família brahmana extremadament influent i rica en cultura. Cal entendre que la seua vida va transcórrer durant l’època del domini colonial britànic, un fet que marca profundament no només la política i la societat de l’Índia, sinó també la seua producció artística.

Tagore és una figura enciclopèdica; no és només un poeta, sinó també un novel·lista, dramaturg, músic, compositor (seu és l’himne nacional de l’Índia, Jana Gana Mana), i filòsof. Va ser el primer no europeu a rebre el Premi Nobel de Literatura (1913), principalment per la seua obra Gitanjali («Ofrena de cançons»), que ens presenta en aquesta edició Galaxia Gutenberg. Aquest reconeixement va servir com a pont entre les tradicions literàries d’Orient i Occident en un moment de gran tensió.

La seua tasca no es limità a l’art: va ser un reformador social i educatiu. Va fundar l’escola de Santiniketan («Llar de la Pau»), que més tard esdevindria la Universitat Visva-Bharati, amb la intenció de crear un centre d’aprenentatge arrelat en la tradició índia, però obert al diàleg mundial, rebutjant el model educatiu purament occidental imposat pels colonitzadors.

Qui és Tagore, doncs? És el gran Guru-Dev («Mestre Diví») de l’Índia moderna. Un home que va absorbir la profunda saviesa dels Upanishads i la mística sufí i bengalí, i alhora estava familiaritzat amb la lírica europea i el pensament liberal occidental. La seua filosofia, que impregna la poesia, es basa en l’humanisme universalista.

Tagore defugia tant el nacionalisme cec com el materialisme occidental. Defensava un concepte d’unió de l’ànima individual amb la Divinitat o l’Absolut (el Brahman), no a través de dogmes rígids, sinó a través de la bellesa, l’amor i el servei al proïsme. És un misticisme que troba Déu en el dia a dia, en la natura, en la tasca humil, i sobretot, en la relació humana.

 

 

La poesia de Tagore, i el recull Tú pones la tormenta y yo la noche n’és un bell exemple, presenta unes característiques formals i temàtiques molt definides i objectivables: El tema central és la cerca de l’Absolut. Però, a diferència d’altres poetes místics, Tagore no es tanca en coves o monestirs, sinó que fa servir la natura de Bengala com a vehicle d’expressió: el monsó, el riu, el cant dels ocells, el vent. La tempesta i la nit del títol són metàfores de les dificultats de l’existència o del caos creatiu, mentre que el jo (el poeta/l’ànima) esdevé un subjecte que espera, que observa i que es fon amb aquests elements. El món exterior és el mirall de la vida interior.

El seu to és predominantment líric, íntim i aparentment senzill. Utilitza un llenguatge que sembla el d’una cançó o una pregària. Tot i que en l’original bengalí està escrita en rima i ritme clàssics, la traducció anglesa i, per extensió, les catalanes, adopten el format de vers lliure o prosa poètica. Això li confereix una qualitat de meditació fluïda.

L’amor és un concepte amb una doble significació: per una banda, l’amor terrenal (Profà), la bellesa de l’amant, la nostàlgia de la separació. I, d’altra banda, l’amor diví (Sacra), la relació del Jivatman (l’ànima individual) amb el Paramatman (l’Ànima Suprema).

Aquesta ambivalència permet al lector occidental connectar-hi fàcilment, ja que la passió i el desig, expressats amb gran delicadesa, sempre apunten a una realitat transcendent, al «Mestre» o a l’«Amant» diví. Tagore eleva la quotidianitat. El seu misticisme no és una fugida del món, sinó una manera de trobar la veritat en allò que és humil: el llaurador, l’artesà, el treball. És una democratització de l’espiritualitat.

En síntesi, la poesia de Tagore no és una lluentor fugaç. És l’esforç d’un intel·lectual per trobar una síntesi entre l’ànima índia i la modernitat global, fent de la bellesa poètica una eina per a la llibertat espiritual i intel·lectual. És el diàleg constant entre el jo i el Tot, entre el dolor personal i l’alegria còsmica.