Teresa Tort: «Els silencis densos expliquen les emocions amb una gran intensitat»

SÍLVIA ROMERO

Teresa Tort Videllet (Terres de l’Ebre, 1967), llicenciada en Filologia Catalana, treballa difonent la llengua catalana: primer al Termcat i des de 1991 al Consorci per a la Normalització Lingüística. Des de fa més de trenta anys resideix al Garraf. Ha col·laborat en diversos mitjans de comunicació: Racó Català, L’Eco de Sitges o el blog de VilaWeb «Agafada al vol». Ha obtingut diversos premis per relats breus, alguns d’ells publicats en llibres col·lectius i, entre d’altres publicacions, és l’autora de 100 Paraules ebrenques agafades al vol.

El març de 2024 va rebre la Rosa d’Or de la Pau de Poesia, dins els Premis Castellitx 2024, pel poemari Gramàtica fútil (Edicions Pont del Petroli, 2025), una obra que es mou entre la densitat del silenci i la volatilitat de la paraula.

Gramàtica fútil ha rebut el Rosa d’Or de la Pau de Poesia, dins els Premis Castellitx 2024. Però els poemes presentats a certamen només són una part dels que trobem en el llibre. Explica’ns com ha anat aquest procés.

Vaig enviar al 48è Premi de Poesia dels Premis Castellitx 2024 un recull de dotze poemes de Gramàtica fútil, perquè la participació estava limitada a obres d’una extensió màxima de cent quaranta versos. I va ser guardonat amb la Rosa d’Or de la Pau pel jurat format per Gabriel Janer Manila, Ricard Martínez Pinyol i Miquel Serra Roig. El recull premiat es va publicar en línia a la «Col·lecció Binària dels Premis Castellitx».

I la publicació en paper?

Animada per aquest guardó, vaig presentar el llibre complet —amb vint-i-dos poemes— a l’editorial Pont del Petroli Poesia, que el van publicar al febrer de 2025 dins de la seva col·lecció «La puça del petroli».

El llibre el dediques «a les dones que em van ensenyar a parlar». I realment la paraula és un dels temes cabdals del poemari.

Anteriorment a aquest llibre de poemes, em van publicar dos llibres d’assaig que giren justament sobre les paraules i, sobretot, sobre aspectes diversos relacionats amb la llengua oral: com s’aprèn, quina varietat de formes presenta o com reflecteix la vitalitat d’una llengua.

I quin paper té l’oralitat en els teus estudis?

Tinc un interès molt gran per l’oralitat, perquè la nostra comunitat ha transmès la llengua durant molt de temps només basant-se en la dicció. A més, fins no fa gaire les dones havien tingut un paper molt preeminent en la transmissió de la llengua; a tot arreu i aquí, també. Per això, els mostro el meu agraïment a les dones que em van ensenyar a parlar.

L’obra està estructurada en set blocs, i m’agradaria parlar d’algun d’ells. El primer duu per títol «[s] Fricativa alveolar sorda» i ens parla de silencis. És tan important el silenci com la paraula?

Tot i que jo no tinc cultura musical, vaig llegir no fa gaire que els silencis són cabdals en les partitures. De la mateixa manera, saber callar és una habilitat que pot enaltir el que diem a través de les paraules. A banda d’això, en situacions difícils, els silencis densos expliquen les emocions amb una gran intensitat. Ens comuniquem amb paraules i ambsense.

 

 

El segon bloc es titula «[ma] Possessiu femení singular», i voldria destacar el poema «[A ma iaia]». Quin valor atorgues a aquest personatge de la iaia quant a la creació del poemari?

Abans he comentat que m’havien publicat dos llibres d’assaig sobre paraules. Tant en el primer, 100 Paraules ebrenques agafades al vol, com en el segon, Paraules alades, hi recullo vocabulari i expressions pròpies del meu dialecte, el tortosí.

Interessant. 

Ara mateix, una part d’aquesta riquesa només la recordo gràcies a ma iaia. Hi ha hagut un estroncament en la transmissió de vocabulari viu en la generació de les persones grans, que no ens ha arribat a nosaltres en plena forma. De fet, en tots els meus llibres escric literàriament en tortosí —seguint les normes lingüístiques vigents— amb la voluntat de contribuir a preservar aquesta varietat a través de la força que assignem col·lectivament als textos escrits. A ma iaia li encantaria veure tot el que ha provocat.

N’estic convençuda. Continuant amb els diversos apartats, tenim «[De veres] Locució adverbial», el títol del tercer bloc, on he copsat amb més intensitat la idea del pas del temps, un altre gran tema del poemari. Era aquesta la teva intenció?

La veritat és que no era una intenció conscient quan vaig assignar-hi els sis poemes que el componen. Són poemes que reflexionen sobre la complexitat de viure com volem tenint en compte les nostres circumstàncies. Però aquesta lectura teua fa veure que quan som lectors també creem contingut. Es podria llegir en aquesta clau, efectivament. De fet, els títols d’alguns poemes ho suggereixen: «Perspectiva», «Plans», «Futur simple», «Crònica». Gràcies per afegir-hi aquest matís!

Malgrat que no vull tractar tots els apartats, sí diré que n’hi ha un altre que m’ha cridat l’atenció, «[Nadals] Plural de Nadal», on veiem passar diverses celebracions de Nadal ubicades en diferents anys, i al llarg d’aquesta mostra anem copsant canvis. El Nadal és un bon moment per mesurar el pas del temps de què parlàvem abans?

Enguany fa setze anys que escric i que envio als meus amics i familiars un poema de Nadal. Aquest exercici transforma la poesia en un element mundà que enforteix vincles. També m’ha servit per a deixar constància del context polític o personal canviant any rere any. Per si fos poc, aquest costum d’escriure poemes nadalencs entronca amb la nostra tradició literària: des d’Onze nadals i un cap d’any de J. V. Foix, passant per Miquel Martí i Pol, Salvador Espriu, Joan Maragall, Joana Raspall o Zoraida Burgos, fins a poetes actuals, com l’amic Anton Ferret, que n’ha escrit uns quants. No cal dir que tinc tota la intenció de mantenir aquesta pràctica!

 

 

Un bon propòsit. El que també he trobat, en general, al llarg de la lectura del poemari, és l’ús de frases fetes que tan aviat es mostren amb el seu format original com apareixen amb alguna variant. Les frases fetes són un bon material per a la creació poètica?

Efectivament, en alguns poemes integro cançonetes i dites populars. Tot aquest patrimoni sento que em ve també directament de ma iaia. No només d’ella, òbviament. Però ella parlava saltant d’una dita a una altra i es va esforçar a ensenyar-me-les. Me les repetia fins que les aprenia de memòria. I des de sempre li he atorgat a aquesta herència seua un gran valor. I com a element valuós, entra d’una manera natural en els poemes que escric.

En general els poemes de Gramàtica fútil són de vers lliure. És l’estil de creació poètica on et sents més còmoda?

En aquest llibre hi ha algun haiku, però el vers lliure és el protagonista. Intento crear un cert patró als meus poemes, en tot cas. M’agrada la idea que l’estil personal s’hi puga reconèixer. En els dos llibres de poemes que he escrit després d’aquest hi he treballat molt més la rima i m’he emmotllat a formes poètiques prefixades com una manera d’aprendre a treballar no només el contingut i la
forma sinó també la cadència.

Per l’altra banda, es tracta de poemes breus estructurats en estrofes que, majoritàriament, són de tres o quatre versos. Com treballes la síntesi, la condensació semàntica, a l’hora d’escriure poesia?

Cadascuna de les peces del poemari és el resultat de molta dedicació. Són breus volgudament, com una píndola que conté un pensament destil·lat o una emoció condensada. Treballo els versos amb llapis i bisturí. Oferir-los per a llegir als altres significa que han passat els teus propis filtres. De totes maneres, com a lectora de bona poesia, sempre sento que no n’hi ha mai prou. L’aprenentatge no s’acaba mai.

Ben cert. No voldria acabar l’entrevista sense esmentar la citació que apareix al final del llibre: «Callar és un art en si mateix, i els motius per fer-ho són tan variats com la naturalesa de l’ésser humà» (Stefanie Kremser, Si aquest carrer fos meu). Trobo que és un bon resum del que hem llegit al llarg del poemari. 

Tal com explico a l’epíleg, aquest recull poètic el vaig escriure entre el 2020 i el 2021. Com tantes altres creacions, és fruit del silenci pandèmic i de l’aïllament social que ens va imposar. A partir d’aquesta espurna inicial, l’escriptura d’aquest material explora altres silencis vitals. Queda ben explícit en un parell de versos que hi llegireu: «Aprendre a callar se’ns ha tornat indispensable. /  Com ho diríem, tot, només amb mots?».