Vetllada d’alt voltatge al Palau

ALBERT MENA

La Mahler Chamber Orchestra i la pianista Yuja Wang, amb direcció de Fabien Gabel, van oferir al Palau de la Música quatre peces ben diferents i farcides de contingut. Cada una va funcionar com a captura de quatre instants concrets de la música occidental: començant per la Suite Pulcinella de Stravinsky, una de les creacions més lluminoses del compositor, seguit pel Concert per a piano i orquestra de Ligeti i per una selecció del ballet d’Idomeneo de Mozart i acabant amb el Concert per a piano núm. 1 de Chopin.

A la Suite Pulcinella, la MCO va demostrar sobretot capacitat expressiva i textural durant la primera meitat, prioritzant un so historicista i sacrificant potser part de cohesió i transparència, però que els permetia també afegir i fer brillar timbres del segle XX. Només cap al final de la peça, amb un Minuetto i Finale esplendorós, van optar per exhibir velocitat i coordinació amb un resultat plenament satisfactori, i que va fer recordar la meravellosa capacitat de Stravinsky de crear infinitat de possibilitats expressives dins les seves composicions, mantenint sempre un alt nivell de musicalitat.

Va seguir el Concert de Ligeti, una obra inclassificable i plena d’humor, on les expectatives de línies i melodies acaben sempre en girs sorprenents. Un exemple seria la secció en la qual la mà esquerra del pianista està fent accions repetitives i mecàniques, i on la dreta apareix només en comptades ocasions per a afegir notes que semblen accidentals, o quan en un fragment dramàtic i fosc hi apareix un xiulet per tallar el drama, com si aquest fos un tros de formatge fos que es pot tallar amb un ganivet. Tant Yuja Wang com la MCO i el director van fer bona feina a l’hora d’executar-la.

Potser no seria la versió més expressiva (l’enregistrament d’Aimard amb Schönberg Ensemble ho és més) però en general s’hi va trobar el que s’espera de Ligeti: sortir de la zona de confort i sentir l’expansió del fet musical en noves direccions. La tercera obra, els fragments del ballet d’Idomeneo de Mozart, va oferir un so de propulsió inacabable, de discurs plenament dramàtic, i on Gabel va poder lluir control de les melodies.

No van oferir potser un so transparent o especialment colorístic, prioritzant el pes de l’ensemble davant l’estructura de la peça, però ho va salvar la voluntat purament expressiva i el viatge emocional de la composició, amb uns últims acords del «Plen seul» plens de joia i vigorositat, i que van recordar a les simfonies més meravelloses de Mozart. Per acabar, el Concert per a piano 1 de Chopin va permetre lluir a Wang, qui també va exercir de directora musical.

Ella és una virtuosa que no té problemes per executar cap línia a qualsevol velocitat i distància, amb qualsevol de les mans, i fins i tot troba espai per a oferir lleugers canvis emocionals en seccions més preciosistes. No és, però, una personalitat definida i pren pocs riscos, fet que limita la seva habilitat de poder oferir res que no s’hagi sentit abans.

La falta del director també va dificultar alguna de les entrades de l’ensemble, així com va fer perdre interès tímbric i de diàleg a la seva proposta. Sí que es va fer palesa la compenetració entre els caps de secció de la formació per produir el millor resultat donades les circumstàncies.