Mercè Rigo: «Lluitar contra l’oblit és una tasca impossible, però jo hi insisteixo»

SÍLVIA ROMERO

Mercè Rigo i Grimalt neix a Barcelona, on ha viscut sempre, però manté les seves arrels familiars a l’illa de Mallorca. De formació psicòloga i psicoanalista, sempre ha estat interessada per la lectura i l’escriptura. En aquest sentit col·labora regularment en el Setmanari Felanitx amb la publicació de diversos articles i és la coordinadora del grup de lectura Psicoanàlisi i Literatura, a Barcelona.

Durant el confinament i la pandèmia va aprofitar el temps lliure de què disposava per posar en ordre tot un seguit de documentació familiar -arbre genealògic, cartes, gravacions… El resultat és Quan tu te’n vas, queden les cartes (AdiA Edicions, 2025), una narració que ens endinsa, amb una clara defensa de la llengua, sobretot en la seva variant mallorquina, en aquests records familiars, però que també es converteix en una lúcida evocació del desaparegut ofici de faroner que va marcar l’evolució de la seva família.

 

Quan tu te’n vas, queden les cartes és un llibre de records, de memòria familiar. El podríem adscriure dins el gènere memorialístic?

És un barreja d’estils. La base és memorialística, però no he volgut que fos només un llibre de records. Hi ha fragments on, amb la base del record, volia fer literatura, introduir imatges, sensacions, que no sé si són veritat. Imaginar situacions, com són el records, que no es poden objectivar i sempre passen per la deformació i la fragmentació. Com dic a la introducció, la memòria és impossible, perquè no sabem com, seleccionem alguns fets, algunes emocions, i d’altres queden per sempre esborrats a l’inconscient.

Com va sorgir la idea de recopilar tots aquests records i vivències?

No és mèrit meu perquè té a veure amb l’interès de la família. Hem tingut molta cura en què no es perdi. Un passat que no tornarà, sobretot el tema dels fars.

Un ofici ja extingit.

L’any 1997 es va extingir el cos de faroners perquè, ara, tots els fars són automàtics. La meva mare i la meva tia sempre en parlaven, perquè hi varen passar la infància; la meva tia fins els 25 anys. Era una història molt present en la família, que les filles, la meva germana i jo, i els nets, no volíem perdre.

I com ho vau gestionar?

Ja fa anys vàrem fer un arbre genealògic, gravar i fer escriure la tia i la mare, i el cercle es va tancar quan vàrem trobar les cartes, quan la tia va morir, on hi havia tota la nostra història, que, això sí, jo vaig recopilar.

Amb la idea de publicar-ho?

La idea de fer-ne un llibre va sorgir durant la pandèmia i també perquè sento que la meva vida es va escurçant. Vaig pensar que tota la informació recopilada la volia convertir en literatura (no sé si ho he aconseguit) i deixar-ho als meus nets. En un principi no tenia cap idea d’editar-lo, sinó fer-ne un llibre intern per a la família i deixar la petja d’un passat que crec que no s’ha de perdre.

A més de les cartes a què fa referència el títol, en el llibre també trobem fotografies, transcripcions de diari personal i de gravacions… Tota aquesta documentació la vas recollir per a la redacció de Quan tu te’n vas, queden les cartes?

Com he explicat abans ja tenia tota la informació, i n’he seleccionat els fragments, al meu arbitri (en tinc molta més). Guardo les cartes, que vaig ordenar per anys, i n’he extret el que em semblava interesant per al que volia explicar. Les fotografies també les tenia però la idea d’incloure-les va ser de l’editor.

El fil conductor de la història és la vida als fars, un element molt important al si de la família.

Nosaltres, a Mallorca, ens diem de malnom de: «Ca’s Faroler Roques Blanques». Forma part de la nostra identitat. A mi m’ha identificat, és la referència amb la meva família i casa meva. No vaig conèixer es Faroler Roques Blanques, el meu avi, perquè va morir dos mesos després de jo néixer i vivíem a Barcelona, però ha estat molt present en el relat familiar. Les experiències, algunes interessants i històriques, i també traumàtiques, d’aïllament i diàspora, que va viure la meva mare i la seva família, han estat també idealitzades perquè remunten a un món que sembla novel·lesc, però va ser real.

He parlat d’un fil conductor però en realitat la narració no ve presentada amb ordre cronològic, cosa ben lògica perquè el nostre pensament, a l’hora de recordar, ho fa de forma aleatòria. Era aquesta la teva intenció?

En Pau Vadell, el meu editor, és el director de la casa Museu del poeta Blai Bonet, l’escriptor mallorquí santanyiner del poble del meu pare que, si alguna vegada aneu a Mallorca, us recomano visitar.

En prenc nota.

El poeta deia que «recordar significa acostar les coses al cor». Una cita preciosa que en Pau Vadell ha rescatat en una de les llibretes que, amablement, em va donar el dia que vaig visitar la casa pairal, ara convertida en Museu.

Una frase interessant, aquesta d’acostar les coses al cor.

Acostar les coses al cor a través del pensament sempre és associació lliure. El per què recordem algunes coses i d’altres queden a l’oblit és un misteri. He intentat significar el present, RECORDAR, malgrat saber que és una tasca impossible, com deia l’escriptor mallorquí Llorenç Villalonga en el seu llibre Falses memòries. Una tasca impossible perquè sempre està tenyida de pantalles de records falsos, idealitzats, elecció arbitrària i pèrdua de molts ells, reprimits a l’ inconscient.

Però tu ho has intentat.

Sí. El paradís perdut, el meu engany al voltant del temps, que ja no hi és, però jo hi persevero.

 

 

Malgrat que formalment no trobem apartats, la narració s’estructura sobre tres grans eixos: la vida familiar als fars, i les teves vivències a Felanitx i també a Barcelona. Hi estaries d’acord?

Sí. He intentat transmetre la meva història. Es basa en la transmissió oral que no he viscut, la dels fars, i la dels meus records i vivències personals, viscudes, que estan molt diferenciades: les meves estades llargues, sobretot d’estius, a Mallorca, i la meva vida de postguerra, en un pis petit de l’Eixample, a Barcelona.

Els personatges que s’esmenten més sovint són els teus pares i els avis. El procés de redacció del llibre t’ha servit per veure’ls amb uns altres ulls?

No sé si els he vist amb uns altres ulls. Potser m’he reconciliat, sobretot, amb la meva mare, amb qui vaig tenir enfrontaments. Pensava en la meva infància com una època trista de postguerra. En llegir les cartes i també alguns escrits que jo feia en aquella època, he tingut la sensació d’una infància feliç.

Més enllà dels pares i els avis, hi ha un altre personatge important i molt rellevant que voldria destacar: la tia Margarita.

La tia Margarita va ser la tieta fadrina de l’època, que no es va casar perquè es va passar tota la seva joventut en els fars, aïllada. Era una experta en la transmissió oral i tenia una memòria prodigiosa que ens deixava embadalits. Per a mi ha estat un recurs literari perquè me l’he imaginat jove, resplendent.

Continua, si us plau. Parla’ns d’ella.

Tenia una veu molt bonica de soprano i no em costa imaginar com la seva veu ressonava en el far quan cantava amb els contrabandistes i els pescadors que arribaven a l’illa. La pèrdua, el desbaratament de la seva sexualitat, reprimida per la moral de l’ època i per una mare molt religiosa, crec, com diria Freud, varen ser la causa de la seva malaltia, quan va arribar a terra ferma, que va durar molts anys. És un cas clínic de llibre perquè la va curar un curandero i va viure 90 anys.

Al llarg de la lectura de Quan tu te’n vas, queden les cartes trobem moltes anècdotes curioses, interessants, divertides… I voldria destacar el passatge on ens parles de l’arxiduc Lluís Salvador. Fes-nos cinc cèntims de la seva relació amb la teva família.

L’Arxiduc Lluís Salvador d’Àustria és molt conegut a Mallorca perquè va ser el primer que va fer un estudi físic, geològic, sociològic… de l’ illa. Se’n va enamorar i va comprar una gran extensió de terra per a cultivar. Era un bohemi, enciclopèdic que odiava la Cort, com la seva cosina Sissí, i navegava amb el seu vaixell Nixe per la Mediterrània, fent una gran enciclopèdia en alemany, de molts toms, dels seus estudis a les illes. Sabia moltes llengües, entre elles el català, i es cartejava amb Mossèn Cinto.

Tot un personatge.

L’Arxiduc va arribar a l’illa de Columbretes, un illot d’un kilòmetre i mig de llargada, on hi havia de faroner el meu avi, en la seva primera destinació, l’any 1895. Es va instal·lar en el far a escriure sobre els seus estudis i va demanar al meu avi, quan va marxar, que li anés enviant mostres de fauna i flora, i així ho va fer.

O sigui que, a més de l’estada al far, després la relació va continuar.

Hi ha una anècdota real, sobre la seva por als quinqués, amb què havia mort la seva promesa incendiada. Una anècdota que em va semblar molt literària i terrible, doncs el meu avi li va deixar un ciri per il·luminar-se quan treballava, que anava destinat a una criatura del petit cementiri de Columbretes.

A més dels records, Quan tu te’n vas, queden les cartes fa una clara defensa de la llengua, sobretot en la seva variant mallorquina i les seves diverses manifestacions -rondalles, glosses…

Sí, volia diferenciar la variant mallorquina en el text, quan escrivia sobre les meves vivències de Mallorca, i el català estàndard quan era a Barcelona, però un amic filòleg de Mallorca, que va fer un gran estudi sobre les rondalles de Mossèn Alcover, i que va ser en un principi el meu corrector, m’ho va treure del cap i em va recomanar escriure el català estàndard i usar només el lèxic mallorquí.

Una bona manera de mostrar ambdues varietats dialectals.

Ho he intentat, perquè estic molt contaminada pel català barceloní. Les rondalles mallorquines que es transmetien oralment són d’una riquesa de lèxic i expressions precioses. M’ha ajudat molt el Corpus de fraseologia de les illes Balears, la tesi d’una amiga que va ser la segona correctora del llibre. El meu avi faroner feia gloses, una tradició molt típica a Mallorca, que s’està perdent, però que encara, actualment, es fan espectacles amb glosadors. La tècnica d’improvisar i contestar en vers amb una agilitat que esparvera, en què el meu avi era molt hàbil.

Ben sovint, per exposar un record o vivència, utilitzes algun altre referent literari conegut i reconegut per crear paral·lelismes: Thomas Mann, Herman Melville, Virginia Woolf… Es tracta dels teus autors de capçalera?

Sí. Són autors que han tingut un gran impacte en la meva vida i en les meves emocions. Són autors de lectura lenta, de paladejar poc a poc els seus pensaments, reflexions, les lectures que a mi m’agraden. Els records de l’experiència, els relats orals familiars, sovint han format part de la Literatura. La necessitat de rememorar les nostres vivències, sempre subjectives, han estat tema de literatura per a Thomas Mann, Tolstoi, Stendhal, Marguerite Duras i recentment Arnie Arnaux.

Quan tu te’n vas, queden les cartes és una narració de records familiars, però alhora ens evoca un passat que molts lectors poden reconèixer i veure-s’hi reflectits. Buscaves aquesta extrapolació?

En un principi no. Com he dit, el meu objectiu era la meva obsessió d’omplir el buit, el no res en què queda l’oblit quan han passat els anys. Intentar reproduir quelcom que ja s’ha perdut per al meus nets i les futures generacions. El no res dels que ja no hi són, com els dels meu llibre, perquè la majoria dels personatges que hi surten ja són morts i potser, sense saber-ho, he intentat cercar un enfony on protegir-los de l’oblit amb la memòria escrita. Esbrinar, vacil·lar entre la representació i la realitat, suplir l’absència.

Entenc.

Als pintors impressionistes no els importava tant l’ objecte que es volia pintar com la sensació rebuda. I és aquesta sensació fugaç, efímera, difícilment perceptible i reproduïble que es reproduïa en traços imprecisos, que voldria jo també, com els pintors, transmetre en aquestes lletres irresolubles i arriscades. Lluitar contra l’oblit, una tasca impossible, però jo hi insisteixo.