Renunciar voluntàriament a pensar

Cada època té la seua forma específica de decadència intel·lectual. Els romans la van atribuir al luxe; els moralistes del segle XIX, a la lectura compulsiva de novel·les; nosaltres, més sofisticats —o més covards—, li diem brain rot i fem veure que és un fenomen tècnic, quasi mèdic, com si no tinguera res a veure amb decisions polítiques, interessos econòmics i una determinada idea de l’ésser humà. Posar-li nom en anglés ja és, de fet, una manera de prendre distància: si sona científic, no cal assumir-ne la responsabilitat.

El terme és recent, però la malaltia no tant. El que sí que és nou és la naturalitat amb què hem assumit el deteriorament mental com un efecte col·lateral acceptable del progrés. No sols acceptable, sinó inevitable. Vivim, segons el relat dominant, en l’era de la postveritat, de la desinformació i del soroll constant. Però potser el problema no és que la veritat haja desaparegut, sinó que ha deixat de tindre prestigi. La veritat és lenta, antipàtica i exigeix context; la falsedat viral és immediata, emocional i no demana cap esforç previ. En una societat orientada a l’eficiència, ja sabem quina acabarà guanyant.

El brain rot no consisteix simplement a consumir continguts dolents —això ho han fet totes les generacions—, sinó a viure immersos en una dieta intel·lectual dissenyada per impedir qualsevol forma de sedimentació del pensament. Tot passa, tot llisca, tot es dissol. No hi ha temps per a assimilar res perquè l’objectiu no és comprendre, sinó reaccionar. L’usuari ideal no és aquell que entén, sinó aquell que respon immediatament: amb un clic, amb un gest, amb una emoció elemental.

Les noves tecnologies no han creat aquest subjecte, però l’han perfeccionat. Ens van prometre accés universal al coneixement i ens han ofert, a canvi, una successió infinita d’estímuls irrellevants. No és censura, és saturació. No és prohibició, és distracció. El resultat és un cervell acostumat a fragments, a titulars, a impressions ràpides, i progressivament incapaç de sostenir una idea complexa sense sentir una lleu sensació d’ofec.

 

 

Aquesta podridura no és accidental. Té causes estructurals. El neoliberalisme, que no sols és un sistema econòmic sinó una antropologia implícita, ha convertit l’atenció en mercaderia i el temps mental en camp de batalla. Pensar no produeix benefici immediat; consumir contingut sí. I quan el criteri últim és la rendibilitat, la qualitat deixa de ser rellevant. El brain rot és, en aquest sentit, un subproducte perfectament lògic d’un sistema que mesura el valor de tot en funció del seu rendiment.

El més preocupant, però, no és l’empobriment intel·lectual individual, sinó la seua normalització cultural. Ja no ens avergonyeix no saber; ens avergonyeix semblar que pensem massa. El dubte s’interpreta com a feblesa, el matís com a sospita, la complexitat com a elitisme. Hem passat d’una cultura que aspirava —almenys retòricament— a la il·lustració, a una altra que celebra obertament la simplificació.

Aquesta simplificació té conseqüències polítiques evidents. Un subjecte habituat a relats binaris, a explicacions ràpides i a enemics clars és un subjecte fàcilment mobilitzable. No cal convéncer-lo amb arguments; n’hi ha prou amb activar-li una emoció bàsica. La reflexió esdevé un obstacle, i l’autoritarisme, una solució eficient. No perquè siga millor, sinó perquè és més fàcil d’entendre.

Cal dir-ho clarament: el brain rot no és una patologia privada, sinó un estat cultural. No afecta només individus dispersos, sinó la manera col·lectiva d’interpretar el món. Quan el pensament crític deixa de ser una habilitat comuna i es converteix en una especialitat minoritària, la democràcia comença a funcionar amb materials defectuosos.

 

 

 

L’educació, per descomptat, no és aliena a aquest procés. Però tampoc és la seua salvació automàtica. L’escola pot ensenyar a llegir, però no pot competir amb un ecosistema que penalitza la concentració. Pot explicar què és un argument, però no pot obligar ningú a valorar-lo. En una cultura que confon opinió amb coneixement i velocitat amb intel·ligència, educar és, com a mínim, una tasca contracorrent.

Potser el problema de fons és que hem deixat de concebre el pensament com una forma de responsabilitat. Pensar implica fer-se càrrec del que es diu, del que es creu i del que es comparteix. I això és incòmode. És molt més fàcil delegar el criteri en l’algoritme, en la tendència del moment o en la indignació col·lectiva. El brain rot no és només absència de pensament; és renúncia voluntària a pensar.

No es tracta de mitificar cap passat ideal. Totes les èpoques han estat plenes de tòpics, prejudicis i ignoràncies. Però no totes les èpoques les han convertides en espectacle permanent. El tret distintiu del nostre temps no és la presència de la decadència intel·lectual, sinó la seua celebració alegre, la seua exhibició sense complexos.

Pensar, avui, és un acte lleugerament incòmode. No perquè siga heroic, sinó perquè és lent, poc rendible i no genera trànsit. I potser per això mateix és necessari. No per salvar el món —aquestes empreses solen acabar en fracàs—, sinó, almenys, per no confondre el progrés amb la pròpia anestèsia mental. Si això és el brain rot, convindria recordar que tota podridura té una causa. I que ignorar-la, com sempre, no és una mostra de neutralitat, sinó una altra forma de col·laboració.