‘Hamnet’ desborda les emocions

MANEL HARO

Confesso que no anava amb les expectatives gaire altes a veure Hamnet, la pel·lícula dirigida per Chloé Zhao, perquè no he estat un dels lectors apassionats de la novel·la de Maggie O’Farrell en què es basa. El llibre em va entretenir, però a estones se’m va fer massa dens i penso que la història no té tants mèrits com se li han atribuït. Però O’Farrell i Zhao han convertit aquella obra literària en un guió que m’ha impressionat enormement.

Hamnet és una pel·lícula que traspua intel·ligència i sensibilitat. La directora ha sabut esprémer fins a l’última gota de la càrrega emocional d’aquesta història que gira al voltant de la família de Shakespeare. Ho fa sense caure en banalitats, sense evidenciar més del necessari que ens vol tocar la fibra. És una pel·lícula dolorosa i ho és perquè desperta l’empatia de l’espectador. No cal ser mare ni cal ser una dona mig abandonada per un marit massa centrat en satisfer els seus somnis per sentir-te commogut i interpel·lat per les seves vides.

Fins i tot coneixent la història de cap a cap, la pel·lícula té molts recursos visuals i narratius que l’espectador no s’espera. Tinc la sensació que la directora tenia en tot moment al cap la certesa que qui aniria al cinema seria, sobretot, els lectors de la novel·la i, per tant, no es podia limitar a fer una versió fidel al text de Maggie O’Farrell, perquè, al capdavall, cada lector es fa una versió al seu cap i és difícil satisfer-los a tots.

Una de les coses que més m’han convençut d’aquesta adaptació és que les parts que a la novel·la em grinyolaven, a la pel·lícula queden ben resoltes. És a dir, Chloe fa de les flaqueses virtuts. L’ambientació, el vestuari i, en definitiva, tot el disseny de producció t’atrapa des del principi. Les interpretacions són extraordinàries, especialment la de Jessie Buckley, que fa d’Agnes Hathaway, la dona de Shakespeare. El tàndem amb el personatge del fill, Hamnet (interpretat per un magnífic Jacobi Jupe), és també meravellós.

La pel·lícula em sembla tan ben feta, que és difícil sortir del cinema i no voler aprofundir una mica més en la vida i l’obra de Shakespeare, tot i que en realitat ell no és el protagonista. Qui es posa en la pell del dramaturg és Paul Mescal, que trena una caracterització continguda al costat d’un personatge que desborda emocions, com és el d’Agnes. No és un paper fàcil de fer i no és senzill sortir de l’ombra de la resta de personatges, però Mescal aprofita els moments que el guió li dona per brillar amb la seva feina. Tot plegat fa que valgui molt la pena veure aquest Hamnet, sobretot si és en pantalla gran.