L’ambició dels SenArts Quintet

ALBERT MENA

Estrenes de Marc Migó i Albert Guinovart al Palau de la Música, interpretades per SenArts Quintet, un conjunt de vent fusta i metall que va guanyar el 15è Premi BBVA de Música de Cambra Montserrat Alavedra, presentant obres de compositors catalans i internacionals en un concert coproduït amb l’Associació Joan Manén i que va permetre als músics exhibir qualitat tímbrica, coordinació interpretativa i habilitat tècnica.

La primera peça, Preludi a punta de dia de Ricard Lamote de Grignon, es va presentar en transcripció de Jordi Cornudella, qui va transportar amb èxit la dolçor melòdica de la partitura per banda a la de quintet, a excepció d’algun moment puntual per la franja greu. Els SenArts van generar l’entorn pastoral entranyable que demana la peça, així com l’explosió que obre l’última secció.

A continuació va sentir-se el Quintet de vent de Lluís Benejam, una obra d’inici agredolç i poca trajectòria, però que remunta als moviments 2 i 3 i en els que el quintet també va anar de menys a més. Van cloure la primera part les meravelloses Sis Bagatelles de Gyorgy Ligeti, on la formació va lluir capacitat expressiva, amb un primer moviment farcit d’humor i estridències, un segon ple de misteri, ridícul i drama ben trobats, amb alguna qüestió tècnica per polir a la trompa però d’interpretació sòlida.

Al quart moviment van saltar del terror a la rialla en mil·lisegons, transportant de ple l’audiència dins el món ple de contrastos i ironia del compositor hongarès. La segona part va començar amb l’estrena de L’arte in commedia d’Albert Guinovart, que el mateix compositor va presentar com a obra inspirada en la commedia dell’arte italiana. Segons Guinovart, cada moviment podria mostrar l’arc argumental de les obres de teatre de l’estil, començant per la pau inicial, passant pel nus argumental en què la parella protagonista es distancia, i caracteritzant de manera tradicional els personatges amb instruments, com per exemple la flauta i el personatge femení Colombina.

El millor moviment va ser el 4t, on es van notar nombrosos girs que podrien remetre a la música de Nino Rota, amb idees i conflictes i desenvolupament força interessants. Els moviments anteriors no van exhibir el mateix humor (que es va a trobar a faltar després de les Bagatelles de Ligeti) ni les arestes d’aquest últim moviment, amb bona execució per part del quintet, a excepció d’alguns volums lleugerament descompensats i que atorgaven massa protagonisme a algun instrument. Així i tot, bona factura per part de l’ensemble.

En cinquè lloc, l’estrena de títol més provocador, la de Marc Migó: Abducció alienígena a Montserrat. L’obra, però, va resultar molt menys transgressora de l’esperat, amb un inici plenament pastoral que col·lisiona no amb els aliens, sinó amb la rigidesa atemporal i majestuosa de les muntanyes de Montserrat, un mur sonor que pren forma gràfica a la partitura i dibuixa el perfil de la serralada. Quan hi apareixen els OVNIs, ho fan no amb una intenció sci-fi ni caricaturesca, sinó amb un tractament juganer i més tècnic que expressiu dels sons, amb un toc de Hollywood clàssic marca de la casa, i amb un desenvolupament de bona factura.

Migó diu que en aquesta obra volia explorar la transformació del material musical, fet que li dona aquest aire introspectiu, però de crescendo dramàtic subtil i que recorda al seu Èxtasi de Santa Teresa que vam sentir al Festival de Pasqua de Cervera. De nou, un èxit del compositor a l’hora d’expressar preocupacions contemporànies amb referents del segle XX plenament vigents i sense sacrificar ni humor ni qualitat en l’escriptura musical. Per acabar, la Kleine Kammermusik de Hindemith va permetre als SenArts expressar la subtilitat i construcció recollida del compositor alemany, amb un tancament a l’altura de la seva qualitat i ambició.