Currentzis, l’inconstant

ALBERT MENA

Teodor Currentzis ha tornat a Barcelona amb Ibercàmera, presentant a L’Auditori la seva versió del Der Ring ohne Worte de Lorin Maazel, una versió sintetitzada de les melodies i drama wagnerians de l’Anell del Nibelung de tan sols 75 minuts de durada. S’ha d’agrair a Ibercàmera que permetin veure, any rere any, l’evolució d’un artista com Currentzis, de la mateixa manera que porten a Philippe Herreweghe, qui interpretarà al març la Passió segons Sant Mateu.

Currentzis, a qui hem vist interpretant Mahler i Mozart, entre d’altres, va presentar un Wagner molt a la seva manera: carregant volums, prioritzant textura a claredat, però fent brillar certs sons i efectes amb una potència eixordadora i penetrant. El director rus i grec no demostra, a hores d’ara, ser un caràcter especialment profund: busca el punt tel·lúric als detalls, a la velocitat, al contrast, i quan troba una peça que demana aquests trets, l’efecte és sensacional: la sensació és vertiginosa, que t’agafa per sorpresa i t’arrossega cap als clímaxs.

Però Wagner no és així, i demana no només creixements pausats i meditats, de transparència i mística difícils de descriure, sinó també una construcció molt definida que conservi en tot moment la forma, però que alhora sigui expressiva. Per això, Wagner funciona millor quan s’interpreta amb musicalitat i elegància, i sobretot amb constància. Currentzis no és constant: és visceral, i quan el material musical és evident i fàcil de seguir, aconsegueix transmetre una energia fora del comú.

És per aquesta rao que les seccions de Die Walküre o del final de Götterdämmerung van fer tremolar L’Auditori, fent ben visibles les valquíries aterrant del cel (fins i tot Currentzis va obrir els braços per fer veure que descendia, amb unes ales invisibles) i interpretant la caiguda dels déus amb leitmotivs plens de sentiment i emoció, però fragments com el preludi de Das Rheingold van desaparèixer dins un oceà de possibilitats no expressades. Podria ser que Currentzis brillés en bravado, però que la resta quedés sorprenentment tímida, desdibuixada.

Maazel era un director capaç de conquerir tant el drama puntual com la construcció constant d’atmosferes, i ho demostren els seus enregistraments. Currentzis sembla a vegades donar massa protagonisme als efectes puntuals per a donar una base dramàtica al conjunt, i això fa entreveure que la seva inconstància sigui un fet de la seva personalitat, i que això la faci menys interessant.

El conjunt MusicAeterna va seguir amb sorprenent solidesa, rigor i habilitat les indicacions del director, fent possible que les seves idees quedessin expressades, ja fos amb solos del concertino, de cello, o la percussió que representa els nans atrapats al Nibelheim. Van ser els intèrprets qui van omplir l’espai de L’Auditori amb escenes de gran valor musical.