‘Valor sentimental’, una mirada freda a les ferides familiars

MANEL HARO

La pel·lícula noruega Valor sentimental gira al voltant d’una família que ha patit la difícil personalitat del pare durant molts anys. Les dues filles, ara ja grans, van viure entre discussions i baralles dels seus progenitors, fins que el pare, un reconegut cineasta, va marxar de casa sense preocupar-se gaire de res, ni tan sols de mantenir cap relació familiar. Anys després, la mare ha mort i el pare, Gustav Borg (Stellan Skarsgård), reapareix.

L’home sembla haver canviat, amb l’edat s’ha estovat, o potser ha pres consciència que la vida és efímera i cal recuperar lligams. Nora (Renate Reinsve) i Agnes (Inga Ibsdotter Lilleaas), les filles, ho entomem de diferent manera, tot i que totes dues tenen ferides emocionals per l’abandonament del pare. Qui pitjor ho porta és Nora, una actriu de teatre que té l’oportunitat de fer el salt al cinema de la mà de Borg, qui ha tornat amb un projecte cinematogràfic sota el braç, després d’anys de no rodar res.

Ell vol que la seva filla protagonitzi la seva pel·lícula, assegura que ha escrit el guió pensant en ella (segurament, és la seva manera de demanar perdó), però Nora no s’ho vol ni pensar. El seu lloc l’ocupa una actriu de moda (Elle Fanning), però res no va com ell voldria. Valor sentimental és un retrat d’aquestes ferides i dels molts silencis que creuen la història, no només els que venen del passat, sinó també els que apunten als problemes de comunicació d’aquest pare, incapaç d’expressar el que sent si no és a través del cinema.

És innegable l’homenatge o les referències que Joachim Trier, el director d’aquesta pel·lícula, fa a Ingmar Bergman. La seva manera de presentar-nos aquests traumes, la introspecció dels personatges, però alhora la fredor, no són casuals. El problema rau que Valor sentimental només pren de Bergmann certa estètica, hi ha més atenció a la façana que als fonaments. A mi em sembla que Trier es queda una mica a mig camí de tot.

El director ens vol vendre una complexitat que no percebo, unes ferides emocionals que no semblen tan profundes com ens vol fer creure. Tot és massa distant i no puc evitar sentir certa sensació d’apatia i desconnexió dels personatges. No és que hi hagi fissures en aquesta façana, però trobo a faltar la solidesa dels sentiments. Valor sentimental és una pel·lícula correcta, però que m’ha deixat indiferent. Fred, seria la paraula.