Artur Carbonell, encara emmascarat

MANEL HARO

Artur Carbonell (Sitges, 1906-1973) és un dels molts artistes catalans rellevants en la seva època, però desapercebuts en la història de l’art català. I això que l’artista té obra exposada al MNAC i al Museu Reina Sofía de Madrid. Sitges ha volgut reivindicar el seu llegat en una exposició al Museu i el Palau de Maricel, fent valdre no només el seu caràcter multidisciplinari (va ser docent, pintor i un actiu en la vida teatral sitgetana), sinó també el seu paper destacat en moviments d’avantguarda com el surrealisme.

Un dels comissaris d’aquesta mostra, Ignasi Domènech, reconeix que Carbonell és poc conegut fora de la seva vila natal, un Sitges que llavors era epicentre de la vida artística i cultural catalana. En la mateixa biografia de l’artista hi ha l’empremta d’aquesta vitalitat local: l’exposició ens diu, per exemple, que la representació que Carbonell va dirigir al Teatre Casino Prado de l’Orfeu de Jean Cocteau, el 1930, és considerada l’aterratge del teatre d’avantguarda a Espanya.

 

 

També és un fet destacable que Sitges era seu de la revista cultural L’Amic de les Arts on Carbonell va publicar, juntament amb plomes com la de J.V. Foix, Sebastià Gasch o Salvador Dalí. L’exposició, que porta per títol Artur Carbonell. Més enllà de la màscara, és una oportunitat per fer una pressa de contacte amb aquest artista i amb l’univers cultural de l’època, ja que aplega documents i obres, a més del protagonista, de Federico García Lorca, Joan Miró, Pere Jou o Joaquim Sunyer, entre d’altres.

La mostra, comissariada per Domènech i Mariona Seguranyes, reuneix l’obra que Carbonell va dedicar al món del teatre, com a figurinista i escenògraf, però també dibuixos i peces que mostren com en els mateixos anys l’artista sitgetà pintava obres netament surrealistes i d’altres més figuratives però amb una factura clarament avantguardista.

 

 

L’exposició, però, no és tan ambiciosa com es podria esperar d’un homenatge de Sitges a un dels seus pintors estrella. Hi trobem diversos retrats de dones empoderades de l’època (i anònimes per a la majoria dels visitants), i algunes peces interessantíssimes com el seu Paisatge (1926) o el seu Sant Sebastià (1936), però he trobat a faltar més peces que ensenyessin la seva varietat temàtica.

El que em sembla més sorprenent és que l’exposició amaga deliberadament la identitat sexual de Carbonell. Domènech va explicar en una visita guiada que dels dibuixos de nus masculins exposats hi havia d’altres més explícits que els comissaris van «censurar» per no ofendre la moral d’alguns visitants (a Sitges, el 2026). No és casual, llavors, que els nus masculins apareguin a tocar d’altres nus femenins, no sigui que el públic fes una lectura homoeròtica de les obres.

 

 

També es pot veure un retrat que Carbonell va fer de qui va ser la seva parella, Joan Sala Masip, però enlloc es fa referència a aquesta relació (ni tan sols a qui era aquest personatge). Aquest quadre s’exposa a tocar d’una fotografia de tres homes -entre ells, Carbonell- que van participar en l’obra El zoo de vidre de Tennessee Williams i amb la qual el retrat de Sala Masip podria haver construït un discurs sobre la personalitat i la vida de Carbonell.

És una oportunitat perduda per explicar qui era realment aquest artista i dir alguna cosa més sobre la història social de Sitges. De fet, una de les grans mancances d’aquesta exposició és un discurs que hauria donat a conèixer Carbonell des d’una mirada més personal i més enllà de la narrativa històrica que lliga les obres exposades. Al capdavall, el títol d’aquesta mostra apunta a un «més enllà de la màscara» que no es produeix. Els Museus de Sitges continuen devent una gran exposició, honesta i ambiciosa, a Artur Carbonell.