‘Balandrau’, retrat d’una tragèdia

MANEL HARO

La pel·lícula de Fernando Trullols Balandrau explica els fets que van passar a finals de l’any 2000 a la muntanya dels Pirineus, quan un grup d’amics es va veure atrapat enmig d’un torb, un fenomen meteorològic caracteritzat per forts vents. El que va començar sent un matí plaent de muntanyisme es va convertir en una tragèdia que es va cobrar diverses vides.

Balandrau ens situa en aquesta lluita per la supervivència i en l’angoixant espera dels familiars per tenir notícies d’ells. D’altra banda, anem seguint les passes de l’equip de bombers a la recerca dels cossos i d’algun possible supervivent. La pel·lícula és dura, perquè tot i que ja sabem el desenllaç, és impossible no posar-se en la pell d’aquests mares i pares, fills i filles, que, tancats en una freda sala, no perden l’esperança de veure vius als seus familiars.

El que no m’ha acabat de fer el pes d’aquesta pel·lícula és que hi ha un excés de frases boniques i situacions emotives que volen carregar de dramatisme una història que ja és colpidora en si mateixa. És com si el director i la guionista (Danielle Schleif) es volguessin assegurar que el públic estaria en tot moment commogut, però el que aconsegueixen és allunyar-nos una mica de la realitat d’aquestes persones atrapades en la neu.

De fet, tinc la sensació que volen portar el dramatisme a cada racó d’aquesta història, que cap espai ni situació quedi lliure de dolor. Crec que no cal condicionar tant l’estat d’ànim de l’espectador, que ja es troba prou entregat a aquesta desafortunada tragèdia. No vull dir que Balandrau no m’hagi interessat, sens dubte ho ha fet, però he sentit certa incomoditat davant la retòrica efectista d’una història tan crua i tan humana.