Ni certeses ni promeses

VÍCTOR BARGIELA

Madelaine antes del alba, de Sandrine Collette ( Tránsito amb traducció al castellà de Malika Embarek), ens transporta a un petit llogaret anomenat Les Montées, un indret que sembla existir fora del temps. En aquest turó aïllat, tres famílies treballen una terra escassa que ni tan sols els pertany, suportant amb resignació la pobresa, el fred i la duresa de les estacions. La vida hi avança amb una regularitat gairebé immòbil, marcada per la supervivència quotidiana i per un ordre social que ningú no qüestiona. És en aquest món tancat on irromp la Madelaine, una nena apareguda al bosc, famolenca i salvatge, que amb la seva presència comença a alterar l’equilibri fràgil de la comunitat.

El llogaret de Les Montées funciona gairebé com un microcosmos autosuficient governat per normes implícites que regulen la convivència i les jerarquies entre els seus habitants. Les famílies viuen sotmeses als propietaris de la terra, els Ambroisie, acceptant una relació de dependència que es transmet de generació en generació. En aquest entorn, els rols de cadascú semblen estar predefinits i ser innegociables: la resignació es converteix en l’única manera de sostenir la vida col·lectiva.

L’arribada de la Madelaine obre una escletxa en aquest ordre aparentment immòbil. És adoptada per una família que no pot tenir fills i desperta fascinació i desconcert des del primer moment. Té una energia desbordant que contrasta amb al resignació que domina la vida dels personatges. El seu caràcter directe i la seva manca de submissió posen en evidència les jerarquies i les pors que estructuren la comunitat. La Madelaine encarna la possibilitat d’una altra actitud davant de l’ordre que els sotmet.

La novel·la posa l’accent en la manera com la comunitat reacciona davant d’aquesta presència disruptiva, amb una barreja d’admiració, inquietud i temor. El seu comportament desafia les regles del sistema i les expectatives associades a l’edat, al gènere i a la posició social, i obliga els altres personatges a confrontar els límits d’aquest ordre no escrit.

L’escriptura de Collette aconsegueix reforçar molt bé aquesta atmosfera. La narració insisteix en la duresa de l’entorn: els hiverns llargs i gèlids, la manca d’aliments, el cansament físic… A través d’una prosa seca i contundent, l’autora construeix un paisatge emocional dominat per la repetició de les mateixes penúries quotidianes, on el temps sembla avançar amb una lentitud feixuga i la primavera no acaba d’arribar mai. Aquesta insistència en el fred, la fam i l’esgotament retrata sense concessions la violència d’aquest món dur i incert. El resultat és una novel·la austera i intensa on la duresa d’aquest món imaginari, però perfectament imaginable, esdevé una poderosa força narrativa.