On ha anat a parar el cànon occidental?

Fa temps que no sento parlar del cànon occidental. Abans, quan jo era jove, «in illo tempore», s’hi reflexionava. I ara? El cànon occidental… On és ara? És mort o distret? A l’escola catalana segur que no hi és. Un dia en va fugir esperitat, espantat per les pedagogies actives, la creixent, invisible, acumulativa ignorància de part del professorat, la incontenible progressiva dificultat lectora de l’alumnat i l’amor general per les novetats.

El cànon occidental no pot lluitar contra tants enemics i ja no tornarà mai més. I quina literatura donem a l’escola? L’adequada a la seva edat i condició i que els ajudi a tenir gust per la lectura, que és com si en la meva infància m’haguessin fet llegir Los cinco en la isla o El club de los siete secretos.

Quina diferència amb el segle XIX! Aquesta es veu clarament a la pel·lícula musical Set núvies per a set germans (1954), de Stanley Donen. El seu argument és que l’Adam Pontipee (Howard Keel), un muntanyès de l’estat d’Oregó al 1850, baixa a la plana per casar-se amb Milly (Jane Powell), una mossa de fonda. Però a dalt de la muntanya es trobarà els sis germans d’Adam, que són uns pòtols i a qui Milly civilitzarà. La pel·lícula vista amb ulls actuals pot provocar un mal de panxa, però la salven la vitalitat i l’alegria de les escenes de ball. I potser es podria veure, si més no, per conèixer l’orgullosa mentalitat WASP dels anys cinquanta.

El cànon apareix quan Adam i Milly pugen amb el carro cap a les muntanyes i ella li mostra dos llibres, que treu de la bossa: són Les vides de Plutarc i la Bíblia, amb els quals va aprendre a llegir i que és l’única herència del seu pare. Uau! Això sí que és una bona, clara i pràctica selecció: Occident reduït a dues obres amanoses i portables en una bossa de viatge. Admirable!

Potser la raó de no sentir parlar és que ara el gran tema és la Caiguda d’Occident (sigui el que sigui aquesta Caiguda que ningú es posa d’acord en si serà una ensopegada, un daltabaix o una volatilització). I s’entén: sembla contradictori defensar el cànon i pensar que estem ben perduts. Però potser així podrem salvar-lo. Potser només el dia que caigui Occident algun Bloom o Eco del Sud Global proposaran un cànon que ens englobi i posar en el seu lloc les aportacions d’Occident.