‘El rei Lear’, seny en la bogeria

MANEL HARO

Hi ha una sensació d’abandonament i solitud a El rei Lear que em commou. Són els sentiments que tenen els dos personatges que són traïts pels seus fills: el protagonista, un monarca de Britània que decideix confiar el seu regnat a unes filles egoistes i sense escrúpols, i Gloucester, comte que després de donar tot el seu amor al seu fill bastard Edmund és enganyat per ell. Cap dels dos pot entendre com és possible que després d’haver estat tan generosos amb els seus fills, aquests no només els donen l’esquena, sinó que es mostren mesquins amb ells.

A més d’aquesta sensació d’abandonament que fa que tots dos vaguin a la nit com persones desvalgudes, hi ha un sentiment de culpa, de presa de consciència d’haver errat en la seva ingenuïtat i de no tenir ja cap marge per tornar enrere. Tant el rei Lear com Gloucester són dos homes ja grans que han perdut el seu lloc en una societat corrupta i violenta. Al seu voltant, però, encara hi ha persones nobles que els volen ajudar, que mantenen ferms els seus valors morals i la seva humanitat.

Hi ha una interessant contraposició entre els personatges impulsius, com els mateixos Lear i Gloucester, que prenen decisions sense haver-les reflexionat prou, i la temprança d’altres que no es deixen endur per la fúria i la precipitació com el comte de Kent o el duc d’Albany. Són aquests dos, d’alguna manera, baluards dels altres dos. Són diversos els temes que vertebren aquesta obra, però crec que hi ha un retrat de la fragilitat i l’ambició que predominen sobre els altres.

El rei Lear és una de les tragèdies més conegudes de Shakespeare. N’hi ha, per tant, diverses edicions circulant. En català, es poden trobar les traduccions de Joan Sellent a Quaderns Crema i la de Salvador Oliva a Vicens Vives (en llibreries de segona mà és fàcil donar amb la de Josep Maria de Sagarra). En castellà també n’hi ha molta varietat, però una de les millors és la d’Ángel-Luis Pujante a Austral.

Traduir Shakespeare no ha de ser gens fàcil, hi ha molts jocs de paraules, termes que no tenen una equivalència directa amb el català o el castellà i que són pròpies de la seva època, formes que en l’anglès actual ja no existeixen i no cal dir que els textos que ens han arribat del dramaturg britànic no són els originals, sinó reconstruccions a partir de moltes versions disperses, algunes de les quals recollides per persones que anaven al teatre i transcrivien el que escoltaven.

Alguns historiadors i divulgadors, com Bill Bryson, han recordat que Shakespeare no escrivia les seves obres per ser publicades, sinó per ser representades, tot i que també hi ha altres opinions que no estan del tot d’acord amb aquesta idea (la disparitat de visions és habitual amb Shakespeare, ja que ens han quedat poques evidències sobre la seva vida i obra). El que sí que sabem és que aquesta obra es va inspirar en altres textos anteriors, com la Historia Regum Britanniae de Geoffrey de Monmouth i l’obra de teatre anònima The true chronicle history of King Leir.

S’ha posat en qüestió que Shakespeare fos l’autor real de moltes de les seves peces, justament per la capacitat que hauria tingut el dramaturg de llegir moltes fonts i en diverses llengües amb la seva escassa formació. Tot són dubtes i incògnites, però això no ens limita el gaudi de peces com aquest Rei Lear, on hi ha tanta bogeria i tant de seny. De fet, com en els nostres dies.