Una Helena de Troia molt particular al Teatre Lliure

Manel Haro. Barcelona / @manelhc

Carmen Machi puja a l’escenari del Teatre Lliure de Gràcia per posar-se en la pell d’una Helena de Troia que vol dir la seva d’una vegada per totes. Farta de ser una de les dones més menyspreades de la història per haver provocat la guerra de Troia després de deixar el seu marit Menelao i haver marxat amb Paris, a qui estimava, ara es vol defensar. Davant d’ella té a Zeus -el seu pare, que no el veiem- i al públic. Helena ja no és una dona jove, sinó que ha estat condemnada a envellir eternament. Va abillada amb un vestit vermell intens, porta els llavis pintats del mateix color, calça unes sabates platejades amb tacons i el to del cabell és ros oxigenat. Comparteix espai amb una llarga taula plena d’ampolles que poc a poc es va bevent. Primer ens explica quin és el seu patiment, per què ha estat jutjada, i després es defensa.

Sorprèn la caracterització del personatge. Miguel del Arco –creador i director- aposta per situar a Helena en l’actualitat. El seu discurs conserva el registre clàssic, però de tant en tant denota que ja és una dona del segle XXI: pronuncia la paraula follar de forma descarnada i quan ha de parlar de Penélope (la dona d’Odisseu, rei d’Ítaca), es posa a taral·lejar la cançó de Serrat del mateix nom. Però no és només el seu discurs el que mostra que és una dona d’ara, sinó també el seu vestuari i la seva manera d’actuar (el personatge, no l’actriu). I em pregunto: si Helena de Troia ha de defensar-se dels que l’acusen de puta, si el director volia reivindicar la figura d’una dona que ha estat atacada pels homes, era necessari disfressar-la de producte de bordell d’extraradi? Una dona bevedora, amb aquesta perruca (per què d’aquest color?), amb vestit vermell curt, tacons alts i dient follar cap aquí i follar cap allà. No era més efectiu dotar-la de certa neutralitat (i, de pas, extendre-la també a l’escenografia)?

Tot es complica, a més, amb la interpretació de Carmen Machi, que, tot i que soni a tòpic, no pot deixar de ser Aída (el personatge de la sèrie que va protagonitzar a Telecinco). Quan s’emborratxa, és Aída qui ho fa; quan es posa a cridar, és Aída qui crida. I quan arriba a situacions de desesperació, quan ha de retreure-li a Zeus el seu judici, el discurs acusa una clara falta de dramatització i Machi es conforma amb el crit. I si el personatge ha de demostrar que perd el control de les seves emocions, no és suficient amb cridar, hi ha d’haver alguna cosa més. Una mancança aquesta que s’intensifica quan el crit ve acompanyat amb una gestualitat poc natural, gairebé mecànica. L’obra a vegades vol ser tràgica i a vegades comèdia. Vol commoure i vol fer riure, però no acaba d’assolir l’equilibri correcte per aconseguir-ho. A aquest Helena de Troia li han sobrat els artificis i li ha faltat naturalitat i fins i tot diria normalitat.

_______

Juicio a una zorra / Teatre Lliure de Gràcia (C/ Montseny, 37) / Creació i direcció de Miguel del Arco / 60 minuts / Fins el 16 de desembre  / De 13,45 a 28 euros / www.teatrelliure.com