Marta Planes. Lleida / @martaplanes
La dansa de la gavina, del prolífic escriptor sicilià Andrea Camilleri, és l’última entrega de les aventures del comissari Salvo Montalbano que arriba en català amb Edicions 62 i en castellà amb Salamandra. En aquesta ocasió, la història arrenca amb un molt mal auguri: Montalbano veu, des de la finestra de casa seva, com una gavina moribunda executa una llastimosa dansa final. “Ha dansat la seva mort”, pensa. En aquest estat de malenconia, Salvo rep la visita de la seva eterna promesa, Lívia, amb qui han planejat fer uns dies de vacances. Només falta que el comissari passi pel despatx a signar un parell de papers i se’n podran anar a passar uns dies de tranquil·litat. Però Montalbano no torna a casa fins ben entrada la matinada, i és que el seu company de feina i amic, Fazio, ha desaparegut. L’han vist per última vegada al moll i tots temen el pitjor.
Un cop més ens trobem amb una trama de misteri perfectament greixada i un ritme trepidant sostinguda per la gran entitat del personatge de Montalbano, un comissari molt poc convencional, que dóna prioritat a la seva intuïció davant de les ordres dels superiors i amanida amb la ironia i el sarcasme de sempre. El fet que el desaparegut sigui un altre personatge conegut i amic personal del protagonista augmenta el suspens. Concretament, en l’escena de la recerca del cadàver de Fazzio en una zona de pous secs, l’autor juga amb la incertesa fins al límit de l’atac de cor: tres pous que un equip de bombers ha d’explorar, en una seqüència lenta que deixa a Montalbano (i al lector) temps per fer tota mena de suposicions. Un dels fragments de més patiment de tota la sèrie en una de les millors obres del mestre Camilleri, que amb 84 anys segueix en plena forma.
Tampoc no hi falta la dona fatal que posa a prova l’amor de Montalbano per Livia, en aquest cas és Angela, tot i que es tracta d’un dels personatges femenins més desdibuixats de tots els que han temptat Montalbano. A banda d’una magnífica novel·la negra, l’autor sicilià no deixa de banda el profund coneixement psicològic d’un Montalbano de 57 anys, cada vegada més cansat, melancòlic i fart de la societat que l’envolta: “Itàlia és una república basada en el tràfic de droga, el retard sistemàtic i la xerrameca vana”, pensa. Com a contrapunt, hi trobem els impagables detalls humorístics que Camilleri regala als seus lectors amb comptagotes: les confusions d’en Cattarella, el recepcionista de la comissaria, o les bromes que fa Montalbano amb la sèrie que roda sobre ell la televisió italiana.
_________
Si t’interessa aquest llibre, et poden interessar aquests altres:
