L’aigua purifica i arrossega

Júlia Costa. Barcelona / @liujatasco

Olga Xirinacs (Tarragona, 1936) és una escriptora de llarga trajectòria, amb un gran prestigi que no ha assolit, segons la meva opinió i la d’un bon grup de lletraferits poc escoltats, el reconeixement que mereix. Xirinacs ha guanyat tots els premis de prestigi del país, ha escrit contes, novel·les, poesies, articles. En canvi, recordo com fa bastants anys Maria Àngels Anglada i ella ja es planyien de la manca de difusió de la seva obra. Anglada ha estat gairebé més reconeguda després de morir que no pas abans i ha quedat vinculada a l’Empordà de la mateixa manera que Xirinacs és de vegades etiquetada com a escriptora tarragonina. Aquesta mena de referències territorials són restrictives i injustes però em pregunto si sense aquests reconeixements locals no en tindríem, encara, menys notícies i menys edicions. El nostre és un país petit on els canals de difusió s’han restringit molt per als autors catalans no mediàtics. A més, com la mateixa Olga Xirinacs ha manifestat en moltes ocasions, existeix el problema de les traduccions, avui tan mesquines i condicionades a èxits prefabricats i promocions interessades dels grans grups editorials.

El seu darrer llibre de narrativa publicat ha estat La inundació (Cossetània, 2012). Una escriptora, Maria Romana, deixa la ciutat per anar al poble on té la casa pairal i on es manté un estil de vida a l’antiga, amb un servei fidel i un entorn tradicional, tot i que també sacsejat pels canvis socials. En aquest llibre hi trobem molt del pensament de l’autora sobre el món literari, reflectit en els pensaments i valoracions que fa la protagonista sobre l’estat de la qüestió, la manca d’exigència, les servituds del mercat, el consum cultural. Hi ha, doncs, un important component autobiogràfic o, més aviat, l’oportunitat de posar en boca d’un personatge imaginari les opinions, decepcions, crítiques  i greuges de l’escriptora real. Més enllà d’aquestes opinions, gran part de les quals comparteixo, hi ha també al llibre gairebé tot el món Xirinacs, un gust pels detalls i les descripcions, un munt de referències culturals diverses sobre temes com ara els llibres o la música però també sobre aspectes gastronòmics, paisatgístics, decoratius i fins i tot del món dels mitjans audiovisuals actuals. No és un llibre d’acció, la vida de la protagonista  ens hi és tot just esbossada, endevinem més que constatem els motius de les seves enyorances, lligades al pas del temps, a la inevitable vellesa que es resisteix a iniciar-se, tot plegat construït amb una veu narrativa que pren formes diverses, polièdriques i que en més d’un moment evoca una de les dèries literàries de Xirinacs, Virgina Woolf, qui, com és sabut, va morir ofegada i per voluntat pròpia.

L’aigua, purificadora com el foc, serà l’encarregada d’arrossegar el món de la protagonista. L’aigua és en el món mediterrani, imprevisible. L’aigua no té aturador, un vell refrany diu que «el foc té amo, l’aigua no.» Aquesta novel·la és més aviat una experiència literària que no pas una historieta per passar l’estona, com tantes que ens n’arriben un dia sí i un altre també, amb les seves intrigues imprescindibles i tòpiques. La lentitud de molts dels seus moments s’accelera al final després d’haver-nos passejat per un munt de detalls gairebé preciosistes, d’un entorn viscontià, artísticament decadent, com he llegit en algun altre comentari sobre el llibre. La novel·la pot semblar una mica desconcertant als qui no coneixen l’obra de l’escriptora, que conforma un tot coherent i d’un gruix ben ambiciós. Als seguidors habituals de Xirinacs no cal dir que els agradarà i que fins i tot la trobaran breu. Esperem que l’autora, malgrat les mesquineses i condicionants amb els qual ensopega la publicació i difusió de llibres de qualitat, avui, expressats de forma apassionada a través de Maria Romana,  continuï escrivint i publicant, per a gaudi dels lectors exigents i dels seguidors de la seva literatura.