Salvador Dalí vist per la seva germana es va publicar per primera vegada l’any 1949. Viena Edicions ha recuperat ara aquell text, acompanyat d’un estudi introductori de Mariona Sugranyes que ens explica a fons tot el que va significar el llibre en el seu moment, més aviat per a la família Dalí que no pas pel públic en general, doncs sembla que no va tenir una acollida excessiva per part dels lectors. L’any 42 Dalí havia publicat la seva famosa Vida secreta, un llibre que també demanaria una nova edició. Algunes referències desagradables a la seva família, com ara que el pintor escopia damunt del retrat de la seva mare, van provocar força malestar al pare i la germana. L’any 48, de tota manera, hi va haver un cert acostament, del qual n’han quedat fotografies, però la publicació del llibre d’Anna Maria va tornar a espatllar el tema. En la distància del temps tot plegat pot semblar relatiu però aquella era una altra època en la qual s’havia viscut un trasbals immens, la Guerra Civil. Dalí havia anat a París, s’havia trobat amb Gala i el surrealisme, ja no era l’entranyable pintor jove de Figueres, era un artista amb vocació universal i molt ambiciós, amic de fer aparicions teatrals excessives, que començava a esdevenir presoner del seu propi personatge.
Les referències, breus, i sense mencionar mai el nom de Gala de forma directa, al canvi moral que el surrealisme i la seva gent van provocar en el capteniment del pintor van provocar l’ira de Dalí, que va desqualificar el llibre de la seva germana. Pel mig hi va haver intervencions d’altres intel·lectuals, com Manuel Brunet, amic d’Anna Maria, un personatge una mica oblidat que ens caldria conèixer millor, o el mateix Josep Pla, que va voler fer de mediador, sense aconseguir-ho. El llibre es va haver de publicar en castellà tot i que a finals dels vuitanta va sortir-ne una edició en català amb textos complementaris d’Anna Maria Dalí, que també s’inclouen en aquesta edició. Pel que va a la visió de la germana del pintor, resulta apassionada i parcial, considerant que són les males companyies allò que ha transformat un nen entremaliat i intel·ligent o un jove encisador en una mena de geni amoral. Tot i que de petit, pel que es dedueix d’algunes anècdotes sucoses, Salvador Dalí ja era un peix que es duia l’oli, potser fins i tot una mica surrealista precoç i tot.
No es pot bandejar la impressió, en llegir aquest text, que Anna Maria sentia pel germà i pel seu món juvenil compartit, una devoció incondicional. En aquest món perdut hi ha la intervenció important de personatges emblemàtics com García Lorca, pel qual va sentir Anna Maria un gran afecte i amb qui va conformar una bona amistat. El fet és que devien estar molt units, ella i Salvador Dalí, va ser la seva model preferida durant molt de temps, la seva confident i companya. Gala i l’ombra del surrealisme li van treure el lloc afectiu i artístic i en el fons es percep una gelosia profunda, que caldria interpretar més a fons des del camp de la psicologia. De tota manera, el gruix del llibre el conforma, a banda de les relacions familiars, l’evocació d’un món perdut, ideal, entranyable i familiar, tan perfecte que fins i tot fa una mica d’angúnia. Una família benestant, culta, tolerant, avançada. Cases boniques, jardins poètics, paisatges meravellosos… Hi ha descripcions tan acurades i fragments tan plens de poesia que sap greu que l’autora no es dediqués més a fons i de forma professional a escriure i a deixar de banda l’ombra del germà, tot i que va publicar alguns textos, la majoria sobre Cadaqués. Aquest món quedaria esberlat i malmès per la guerra, a causa de la qual va patir Anna Maria, amb una amiga seva, una injusta i errònia detenció de més de quinze dies, l’any 38, amb una estada a la terrible txeca del carrer Sant Elies, on va patir tortures físiques i psicològiques que la van tenir més de vuit mesos al llit i que expliquen molts aspectes del seu tarannà.
El llibre ens acosta a un univers burgès i perdut, fins i tot ranci, magistralment ben descrit. En ell hi és present l’enyorament de la infantesa, de la joventut, dels pares i parents estimats que han marxat de forma definitiva. S’hi reivindica el pare, el notari Dalí, una figura controvertida en alguns textos dalinians però que va entendre i donar cobertura econòmica a l’educació artística del fill, amb un gran entusiasme i generositat. Si llegim el llibre amb la intenció de saber alguna cosa més sobre tots ells no ens en sortirem, tots continuen sent un misteri després de la lectura, sobretot, l’autora. El seu món juvenil, idealitzat, contrasta amb realitats que hem pogut veure, per exemple, en fotografies de pescadors de l’època treballant per aquells mateixos paisatges meravellosos. Un llibre interessant, doncs, pel que explica i no explica sobre Dalí però també un text literàriament important, molt ben escrit i que potser fa pensar en la inconsciència amb la qual vivim en el nostre propi món quan les coses ens van bé, sense pensar en futurs imprevisibles ni en realitats desagradables inquietantment properes, tant a nivell individual com col·lectiu. I en la profunditat inevitable de les relacions familiars que tant ens condicionen i marquen, en tots els sentits.
Aquest llibre me l’apunto!