Els horrors de la dictadura cambodjana de Pol Pot

Manel Haro / @manelhc

Deixar-se portar per les novetats editorials fa que ens oblidem completament de títols imprescindibles que van sortir fa uns anys, que ens van passar desapercebuts, i que poden suposar-nos un autèntic descobriment. Una d’aquestes joies que a mi personalment em van passar per alt és El infierno de los jemeres rojos, el llibre de memòries de l’escriptora Denise Affonço publicat per Libros del Asteroide el 2010, on relata la seva lluita per sobreviure als horrors de la dictadura cambodjana de Pol Pot, un episodi del segle XX infame, cruel, però, com tants altres, oblidats massa ràpid, i això que va passar trenta anys després del genocidi nazi i que en els camps de treball de Cambodja van morir un de cada tres habitants del país. D’aquesta massacre només ens han arribat pocs llibres de testimonis.

És precisament per aquesta raó que les memòries de Denise Affonço són fonamentals, primer perquè s’han guanyat el respecte dins i fora de França (on van veure la llum i on resideix l’autora), i en segon lloc perquè suposa un estremidor relat en primera persona de la barbàrie que van dur a terme els khmers rojos, l’organització guerrillera comunista encapçalada per Pol Pot que va prendre el poder del país després de la Guerra del Vietnam, el 1975, i que pretenia depurar la població assassinant o reeducant en durs camps de treball, on -com diu l’autora- la gent moria “a foc lent”.

A El infierno de los jemeres rojos es narra justament això: la lenta tortura diària encaminada cap a la mort. Haver de ficar-se en camps d’arròs infestat de sangoneres; no menjar més que un bol de sopa al dia sense res sòlid que l’acompanyi; veure com s’executen a un nen de tot just deu anys per robar menjar; haver de considerar afortunat el dia que es troben cucs, rates, paneroles o arrels per menjar perquè és l’única manera de mantenir-se en peu; treballar llarguíssimes jornades estant greument malalt; veure com lentament moren els fills, “a foc lent”, sabent que d’aquesta nit no passaran i que ningú farà res per evitar-ho; que prohibeixin plorar perquè no està permès mostrar sentiments; que privin a la població de portar ulleres perquè és senyal d’intel·lectualitat; que els facin cavar la seva pròpia tomba i després els assassinin amb un cop de destral al clatell, que els botxins els treguin el fetge a algunes persones (de vegades, encara vives) per menjar-se’l. I tantes, tantes situacions absolutament sàdiques que posen els pèls de punta.

El infierno de los jemeres rojos és un llibre dur, el relat d’una persona que ho va veure tot, que va sentir el dolor més extrem, el físic i l’emocional, una dona que va saber el que va ser l’infern i que mai va deixar de preguntar-se com un ésser humà va poder sotmetre a un altre a aquest patiment, que va veure com els seus fills morien lentament desnodrits, que va guardar silenci durant anys fins que algú li va dir una vegada, després de tot, que això dels khmers rojos no va ser per tant. Va haver de trencar aquest silenci, provocat pel dolor i la por, i escriure-ho: deixar plasmades les seves memòries per a la posteritat, ella que va aconseguir sobreviure.