Júlia Costa. Barcelona / @liujatasco
Joan Perucho (Barcelona, 1920-2003) va ser un escriptor d’aquests inclassificables, que sempre s’escapen dels etiquetatges i dels tòpics. Va excel·lir tant en castellà com en català, va conrear gèneres diversos i també un tipus de literatura que no acaba d’encaixar en cap gènere convencional. L’editorial Meteora ha continuat amb aquest autor l’aventura iniciada amb el llibre de poemes d’Agustí Bartra, un intent de recuperació dels nostres clàssics moderns, una part de la poesia dels quals és avui molt difícil de trobar. En el llibre, Joan Perucho. Poesia 1947-1956, podem acostar-nos a la poesia dels inicis d’aquest autor, quan començava a conformar el seu estil, tan personal. La publicació recull els llibres Sota la sang (1947), Aurora per vosaltres (1951), El mèdium (1954) i El país de les meravelles (1956). Aquests llibres van ser il·lustrats en el seu moment per artistes avui tan rellevants com Ramon Rogent, Ràfols Casamada, Maria Girona, Antoni Tàpies o Joan-Josep Tharrats.
L’edició ha estat a cura de Jordi Cervera, periodista i també narrador i poeta, cosa que fa que el valor afegit de la llarga introducció dedicada a l’autor sigui una perla més en aquest conjunt de literatura editada amb passió i amb profunditat. Cervera inclou, a més a més, en el seu interessant estudi preliminar una entrevista feta a Perucho, amb qui el va unir una bona amistat i a qui professava una gran admiració. I aprofita l’edició per reivindicar l’obra de Miquel Plana, pintor, bibliòfil i moltes coses més, també un personatge inclassificable i encara poc conegut per força gent, que ens va deixar l’any 2012. La il·lustració de la coberta de l’edició pertany a aquest artista.
Dels quatre llibres recollits, a Sota la sang es pot copsar la influència dels corrents de pensament de l’època, com ara l’existencialisme, però també el pes de la grisor de la postguerra. Els amants se senten perseguits per la vergonya del món, obligats a mentir «un amor / un oblit impossible, en la nit silenciosa.» En aquest llibre hi trobem poemes dedicats a amics diversos, com Joan Miró, Palau i Fabre, Néstor Luján. Els anys passats ens situen aquests poemes en el seu moment històric i cultural i el temps transcorregut els atorga un valor afegit que explica, per exemple, referències a la mort, al desencant, ala buidor, com en el poema que dóna nom al recull: Sense paraules, ara. Sens arbre ni lament.
Aurora per vosaltres està esquitxat en algun moment d’una certa ironia, una mena de distanciament i d’acceptació de la vida tal com és. També hi ha referències a la vida senzilla, a la llar, a l’amor conjugal (el recull estava dedicat a la seva esposa), als plaers modestos i a l’abast, com la lectura. Per això el poeta, fent poesia de la seva quotidianitat expressa aquesta felicitat casolana i inefable: «Senzill i pobre remercio / a Déu la meva vida.» Cervera incideix en el fet que aquests dos primers llibres, d’un Perucho encara jove, són els que reflecteixen millor la intimitat de l’autor. Al recull hi trobem una referència clàssica, el retorn de Teseu, en el qual l’heroi admet que la vida serà dura amb la victòria. Desfilen pel llibre alguns paisatges propers, el Segre, Tossa de Mar.
El mèdium introdueix la curiositat per un món divers, amb referències culturals i geogràfiques a paisatges de llocs visitats i estimats pel poeta, alguns de ben propers, com ara les Terres de l’Ebre, i d’altres més cosmopolites, com París, la ciutat universal i paradigmàtica. La guerra ressorgeix en alguns poemes, com ara el dedicat als soldats, i en d’altres, amarats d’una èpica molt personal. El poemari no s’allunya en excés de la temàtica dels anteriors reculls, com ara l’amor, la bellesa, l’art. Hi trobem, per exemple, un poema que evoca de forma magistral Tres temes de Picasso. Però també incideix en la solitud, en el pas del temps, en la brevetat de totes les coses i de tots els instants.
El país de les meravelles mostra una progressiva maduresa de l’autor, un alt voltatge líric. Conté moltes referències culturals, a la història, fragments de prosa poètica, volgudament hermètica i imatges relacionades amb la pintura, la música, la història. L’escriptor assaja noves formes més innovadores però això no li fa oblidar aspectes propers i dolorosos, com ara els morts oblidats de Gandesa. Cada llibre ve encapçalat amb textos introductoris de l’autor, tan poètics com el mateix recull que encapçalen.
Acostar-nos a aquest magnífic llibre ens mostrarà una part d’aquest escriptor, una part que en ocasions havia quedat oculta com tants misteris d’aquells que suren pels seus textos. Perucho va escriure la seva poesia més aviat en català però també té dos llibres de poemes en castellà, tan bons com la resta de la seva obra. Aquest petit tast, petit però d’un gruix literari immens, hauria de servir tan sols per encetar la nostra curiositat vers un autor sovint incomprès o mal entès. Entra en el món de Perucho és com gosar immergir-nos en una mena de laberint ple d’enigmes i de poètiques inseguretats i ben segur que en entrar-hi, ni que sigui a través d’aquests primers poemes, no en podrem ni en voldrem sortir amb facilitat.
Fa anys recordo que la revista Cavall Fort es publicitava amb un eslògan que deia, més o menys, que la publicació era una mostra de respecte vers els nois i noies que l’havien de llegir, a causa de la seva qualitat. Aquest llibre de la col·lecció Mitilene és una mostra de respecte –i d’amor- cap als seus lectors, una fita imprescindible per als amants de la poesia i fins i tot per a tots aquells que tenen una mena de prevenció vers el gènere. Cal tenir en compte, és clar, que un llibre de poemes no és una novel·la, que no l’hauríem de llegir d’una tirada, sinó de forma lliure i poc ordenada. Els bons poemes demanen relectures, troben el seu moment precís si els en donem l’oportunitat i sempre ens diuen coses noves, ja sigui en la intimitat dels nostres silencis o quan gosem llegir-los en veu alta, sense complexos.
