Tripijocs, trafic d’influències i corrupció

Júlia Costa / @liujatasco

La darrera novel·la de Rafael Vallbona, El tant per cent, ha estat publicada en una col·lecció dedicada al gènere negre (un gènere avui d’èxit i sota l’etiqueta del qual s’aplega molta diversitat), però bé es podia haver publicat en qualsevol col·lecció convencional. De fet hi ha dos morts i una situació inquietant de corrupció generalitzada però més enllà d’això no hi ha un excessiu enjòlit en tot plegat i més aviat ens parla de la condició humana i d’un present en el qual els fets més repugnants semblen fins i tot civilitzats.

L’autor ha dit en alguna entrevista que la realitat ha superat la seva història i és així, i només cal fullejar els diaris o mirar la televisió per tal de comprovar-ho. La narració se centra en un poble amb platja en el qual convergeixen uns quants personatges ombrívols d’aquests que quan van pel carrer semblen tot uns senyors. Hi ha un contrapès, com sol passar en aquest gènere: el periodista amb ètica malgrat que de vegades sembli un passota i també unes poques persones que lluiten per la justícia i que intenten protegir i ajudar les víctimes potencials del sistema.

Els tripijocs de la política són molt presents en el rerefons de tot plegat així com l’afany de guanyar diners de forma fàcil però amb un cert maquillatge de legalitat. També s’evidencia la facilitat amb la qual es fa beure a galet a molta gent i com els dolents se’n surten força bé per a què tot quedi més o menys com estava. El narrador té grapa i ofici però potser la necessitat d’incloure el títol en una col·lecció de gènere perjudica un llibre que podia haver estat més ambiciós. Hi ha un excés de personatges i de vegades el lector es pot perdre en aquest garbuix d’immoralitat –o d’amoralitat- en la qual cal potser forçar, ja cap al final del llibre, la inclusió d’una nova víctima.

Un llibre interessant i de ficció tot i que els protagonistes, les situacions i els paisatges ens evoquin molts coneguts i molts escàndols que de tant en tant surten a la llum de forma intermitent sense provocar grans terrabastalls car en el fons, com en la novel·la, tot sembla continuar igual i al capdavall ja ens untaran a tots una mica amb una propineta, ja sigui una biblioteca, quatre pisos socials per a joves o un equipament inútil. I, el pitjor de tot, la dificultat d’una denúncia seriosa i possible per part d’un periodisme càndid i lligat de peus i mans car al darrera dels grans grups periodístics també hi ha el gran poder que mou els petits poders tan presents a tot arreu, des del poble més petit al barri més sorollós d’una zona urbana.