Fabián Barrios: “La moto és el millor instrument per conèixer el món”

Publica 'Las mejores rutas por el Mundo en moto', una guia que recull les quinze millors rutes que ha fet en els darrers anys

Quan un entrevista a Fabián Barris (Santiago de Compostel·la, 1973), sembla impossible no deixar-se convèncer pels seus arguments. Aquest aventurer gallec és llicenciat en Psicologia social, ha estat empresari d’Internet, doblador, guia d’un castell medieval, actor de telecomèdies i presentador de ràdio. El 2010 va abandonar la seva vida d’empresari i es va llançar a la carretera sobre la seva moto. Acaba de publicar Las mejores rutas por el Mundo en moto (Anaya), un compendi de les quinze millors rutes que ha fet en aquests anys.

Manel Haro. Barcelona / @manelhc

Quants països has recorregut amb moto?

Jo em sento una mica com un Casanova dels països. Estic convençut que Casanova només tenia una idea molt aproximada del nombre de dones que havia festejat. I a mi amb els països em passa més o menys el mateix. L’última vegada que ho vaig mirar estava la cosa en uns vuitanta, però a saber…

Quan un pensa en viatjar en moto, potser el primer que li ve al cap és llibertat. Quins altres avantatges té viatjar d’aquesta manera?

La moto és el millor instrument per conèixer el món. Gràcies a ella estàs molt més connectat amb l’entorn: amb la pluja, el vent, les calors, la pols, el fred. La forma que té de transmetre l’asfalt cadascuna de les seves vibracions i rugositats. Amb la moto ets conscient com amb cap altre mitjà de transport del canvi gradual dels climes, els sabors, paisatges i rostres. Però és que, a més, la gent se t’acosta molt més, senten una barreja estranya de curiositat, solidaritat i un cert punt de respecte. Per no parlar de la impressionant solidaritat de la comunitat motera del món sencer, perquè anant amb moto, sempre trobaràs un germà per allà on vagis, algú que ha viscut o viu el mateix que tu, i et comprèn i t’acull.

Quins serien els inconvenients? Potser enfrontar-se al mal temps? Les infraestructures d’alguns països?

¿I des de quan el mal temps és un inconvenient? És, en tot cas, una característica i, com qualsevol cosa d’aquest món, mereix ser viscuda. La Patagònia no seria el mateix sense el seu vent rugent, el desert d’Atacama o el Kalahari no seria tal sense el sol abrasador. La moto, és clar, té un problema bàsic de seguretat: estàs exposat a qualsevol cop, encara que una mica menys que els nostres cosins hardcore, els ciclistes, ells sí són veritables herois de la carretera. Un altre inconvenient potser és el mal d’esquena. Però poc més, eh.

Està bé saber-ho, però què em dius de creuar fronteres? Cal enfrontar-se a tràmits burocràtics constantment…

Sol ser un dubte freqüent. Gairebé totes les fronteres funcionen de la mateixa manera: passes tu -el tràmit d’immigració- i passa la moto -el d’importació-. Cada tràmit requereix uns papers específics, però no és res que no es pugui trobar després d’un matí investigant a Internet sobre les peculiaritats de cada país. Hi ha alguns visats que no es concedeixen més que al país de residència, altres amb certes característiques temporals … Però si alguna cosa he après dels meus viatges és que al final tot es resol.

Sembla fàcil…

Permet-me un consell: si trobes una burocràcia especialment enrevessada, juga amb les seves mateixes regles. Inunda’ls de papers innecessaris. Tot el que tingui un segell és susceptible de ser emprat. Dóna’ls milers de fotocòpies, compulses, fotografies. Al final, és més una qüestió de vèncer la paciència o aclaparar, o caure bé al funcionari de torn.

Creus que la moto és encara avui una manera desconeguda de viatjar? És a dir, creus que la majoria de la gent associa la moto a un tipus de viatge i a una imatge una mica novel·lesca o pel·liculera del motorista?

Et sorprendries de la quantitat de bojos que et trobes donant tombs per aquí i allà. Internet ha contribuït, o està contribuint, a popularitzar els grans viatges en moto. Personatges com Charly Sinewan, Miquel Silvestre, Fernando Quemada o Alícia Sornosa exerceixen un paper importantíssim d’evangelització en aquest sentit, desmitificant el concepte de viatjar en moto. Et prometo que és moltíssim més simple del que sembla. ¿Tu creus que pots fer dos-cents quilòmetres al dia amb un vehicle? No sembla desgavellat, oi? Doncs així em vaig fer jo la volta al món.

Es necessita algun tipus de preparació per fer un viatge amb moto, més enllà de la posada a punt del vehicle?

La veritat és que jo amb prou feines tenia cap experiència quan em vaig embarcar en la volta al món. Vaig posar un anunci a la premsa buscant professor de mecànica, i em va trucar un boig oferint-se a ensenyar-m’ho tot gratis. Per la seva veu, jo estava convençut que acabaria esquarterat en el seu congelador, però no. Un tipus fantàstic. No sé si vaig aprendre molt amb ell, va ser més aviat la persistència i l’haver de treure les castanyes del foc al trobar-me sense rumb, perdut, i en el fang. Literalment.

Entre les zones que has recorregut estan la Patagònia, la costa del Brasil, els Andes, els volcans d’Amèrica Central i Sibèria Occidental, entre d’altres. Quin ha estat el viatge més difícil que has fet?

Potser la carretera més complicada hagi estat la Moyale Road, perquè condensa totes les maldats de totes les carreteres del món i, a més, té bandolers. O presumptes bandolers, perquè jo allà només vaig veure alguns pastors Masaai que em saludaven agònicament des de la llunyania. La Moyale connecta Etiòpia i Kenya. Fang, pedres, ondulacions, pols, sorra, una i altra vegada. Es desmunta la moto en l’intent. Però mira, aquí estan les albes més bonics d’Àfrica, així que, per què no anar a veure-les?

Crec que podria convèncer-me de qualsevol destí, però permet-me preguntar-te com envia la moto a la Patagònia, al Brasil o a Sibèria.

A Sibèria es va conduint sense més complicacions. Sibèria diria que és fàcil, si no vols complicar-te molt la vida, només et cal el visat rus, i això t’ho aconsegueix un aconseguidor que per cinquanta euros brega amb la burocràcia del país sense més. Per ports intercontinentals, hi ha una mica més de gresca. Es fica en una caixa, se li extreuen tots els seus fluids, se li desinflen les rodes -que si no exploten per la pressió atmosfèrica-, i l’endemà apareix a l’altra punta del món. Jo em vaig portar la moto com a equipatge des de Sao Paulo a Sud-Àfrica sense massa escarafalls. Només cal trobar al tipus que s’encarrega de fer la paperassa i la caixa. Però, vaja, aquest tipus ja s’ha encarregat d’anunciar-se a Internet.

Em consta que et pregunten constantment sobre la gasolina i què fer si no hi ha on repostar. Ens expliques alguna anècdota o detall curiós sobre això?

La gasolina més agònica que vaig tenir ocasió de provar va ser al Pakistan, en una zona que portava sense proveïment nou mesos. Quan es va obrir la carretera vaig passar jo, i van passar uns xinesos que portaven combustible gratis. Es van fer unes fotos per a la premsa xinesa, donant uns camions als pobrets pakistanesos, i a mi em van donar trenta litres perquè marxés d’allà i deixés de molestar. Al Sudan em va agafar la guerra, i el país es va quedar desproveït. També vaig trobar problemes de proveïment a Malawi, per exemple, on vaig haver de comprar gasolina adulterada, que la barregen amb querosè, alcohol, de tot…

Y la gasolina no era cara… 

La gasolina més barata del món està a Veneçuela. De vegades, si no tenia canvi, em deixaven marxar sense pagar. Uns cinquanta cèntims, omplir el dipòsit.

I suposo que sempre hi ha risc que li robin la moto… Quin seria el pla B si això passa?

A mi no m’han robat mai res. Però, mira, tot és molt senzill. Si te la roben a tu, què faries? Doncs no ho sé. Anar a buscar una de segona mà que algú tingui per aquí, no? No fem drames, que tot té solució.

Llavors, creus que considerem el món més perillós del que és?

Per descomptat. El món no té res de perillós. Tot el contrari.

Però suposo que, almenys, quan un viatja per compte propi en vehicle, sempre s’exposa al fet que el pari algun policia corrupte.

Sí, però és una qüestió de paciència, com gairebé tot. Els policies corruptes estan acostumats a que la gent pagui sense dir res per evitar problemes. Jo, en canvi, com tinc tot el temps del món, m’assec allà i espero que li passi l’enrabiada a l’home. No dic res. No responc a provocacions més que amb una feble somriure. Em quedo mirant a l’infinit. Mai deixo que toquin el meu passaport ni la meva documentació, em nego a donar-los-hi, jo els pas les pàgines, jo els ensenyo els segells que vulguin veure, però mai més els deixo a les seves mans el document, perquè es quedarien amb ell. I així, amb resistència passiva, sense dir res, pot passar que l’home s’afarti i et deixi anar, o s’acabi el seu torn i jo pugui marxar. I poc més misteri té la cosa.

I què em dius de l’equipatge? Cal aprendre a viatjar lleugers?

Quan vaig arribar a Pakistan la primera vegada, vaig enviar a casa 35 quilos de tornada. Amb això, t’ho dic tot. Bé, no, espera, et diré més. Fa uns mesos vaig anar caminant de Kathmandu a Tibet amb les mans a les butxaques. Aquí sí que ja ho dic tot.

Dius al teu web que viatjar en moto et fa estar un 30% més viu. Explica’m això!

¿He posat jo això del 30%? Quina barbaritat! És més aviat un noranta, o cent deu. Mira: jo em vaig fer en moto el trajecte Miami-Mèxic DF en una ocasió. Estava a Estats Units, menjant hamburgueses i coses així. Vaig creuar la frontera de Tijuana, el nom ja de per si resulta aterridor. Vaig anar a parar a un lloc de tacos molt pobre, vaig demanar uns quants i quan els vaig clavar la dent a allò, totes les molècules del meu cos es van esponjar. Oh, Déu, però quin gust. La ceba, el coriandre, la sal, els trossets de tomàquet, tot sabia infinitament millor que als Estats Units. Amb la moto, passa el mateix.

Quin va ser el teu primer viatge en moto?

Vaig llogar una moto a Tòquio i vaig anar fent un tomb pels Alps japonesos. La moto portava un GPS que m’explicava la història dels monuments que em trobava, em deia on menjar el millor ramen, i em portava cada nit a l’hotel que tenia reservat. Els japonesos són així.

Quin seria el gran viatge que encara no has fet i que t’encantaria fer?

Li tinc unes ganes enormes a la Xina. El problema de la Xina és que requereix un caríssim guia-censor que t’acompanyi tota l’estona, amb el GPS confiscat, el wifi racionat. No pots parlar amb els nadius, i t’expliquen el just i, òbviament, només una part de la història del que allà passa. I així, viatjar, és una nosa. He estat a la Xina dues vegades ja però mai lliure i al meu aire. Em ve molt de gust començar al nord i recórrer tot el país ficant-me en arrossars, vorejant la Gran Muralla, les costes del Pacífic… Només de pensar-ho, se’m posen els pèls de punta. I, a més, m’està esperant un llibre allà. Així que caldrà fer-ho.

Ens recomana una ruta per fer en moto per Espanya?

Doncs ja que sóc gallec, permet-me que escombri cap a casa meva. Dia primer: Partint de Santiago de Compostel·la, vas a conèixer les Rias Baixas, de costa suau castigada per l’Atlàntic. Primer, la Península del Barbanza, situada entre les ries de Muros i Vilagarcía. Pren la via ràpida Santiago-Noia, on no val la pena aturar-se. Continua fins a trobar el Castro de Baroña, preciós paisatge celta en una petita península. Passa pel poble de pescadors de Porto do Son i continua fins al complex lunar de Corrubedo, el més gran de la Península. Puja fins el Monte da Curota, amb cavalls salvatges, des de dalt tens una vista privilegiada de tota la península i les ries. En Catoira (de camí a la següent ria) veuràs unes curioses torres defensives. Continua fins a la curiosa Illa d’Arosa, el poder econòmic es deu fonamentalment al narcotràfic. En Cambados -plaça principal amb encant- pots degustar vi autòcton. Prossegueix fins a la Illa de la Toja (de camí hi ha la bonica Praia de A Lanzada, on rugeix el déu Atlante), i pren-te un te al Gran Hotel. Torna a Santiago a sopar/dormir. L’endemà, coneix la Costa da Morte. Aquí l’Atlàntic ha creat penya-segats i cingleres que estan entre els més alts de tot el continent. Mar brau, llegendes, pluja, Galícia en estat pur. Aconsello dedicar a aquesta ruta dos dies i una nit.

Impressionant! I com segueix el dia següent?

Comencem a Santiago de Compostel·la. Mateixa carretera que el dia anterior, però a Noia prenem la desviació cap al nord, no cap al sud. Al nord de Muros està Carnota, que té l’hórreo més gran del món, propietat, com no podia ser menys, del capellà. Convé aturar-se a Ézaro, un dels pobles de pescadors més bonics de la regió. A Finisterre, visitar el far i el final del camí de San Jaime, on els pelegrins van a cremar les sabatilles. Segueix la costa fins arribar a Camariñas, per veure en acció a les palilleiras fent encaix. Prossegueix fins Buño, famosa per la indústria de les olles autòctones. Fes salt fins a Cabo Prior (si vols veure La Corunya pel camí, pots, té un bonic passeig marítim, i si vols quelcom menys transitat, de camí està Betanzos, amb arquitectura similar, però més de poble). De comptar amb temps, convé envoltar la Ria de Betanzos per arribar a la Costa Ártabra. A Cabo Prior cal buscar les velles trinxeres militars abandonades i perdre’s en elles. La costa de Valdoviño és tan agresta que Roman Polanski la va emprar per rodar-hi La mort i la donzella.

Continua…

A partir d’aquí, la cosa es posa especialment bonica. Aconsello visitar algun cementiri mariner pel camí, són curiosos. Continua vorejant l’oceà fins Cedeira. Des de Cedeira, pren la carretera senyalitzada a San Andrés de Teixido, a la bifurcació (A San Andrés de Teixido i Cariño), segueix la carretera a Cariño, passa Teixidelo i el parc eòlic, a 3 km es troba el mirador (senyalitzat). Compte amb els cavalls salvatges. Nota: és imprescindible baixar fins a San Andres de Teixido, és un poble amb molt d’encant, on intentaran vendre’t unes horroroses figures de pa molt naïf. Diu la llegenda que “Teixido, vai de morto quen non foi de vivo”. Si no vas en vida, aniràs un cop mort convertit en bèstia. Fins fa poc, la gent peregrinava a San Andrés comprant dos bitllets d’autobús, un per al viu i un altre per al mort. Beu aigua de tots les canelles de la font i contempla els exvots de mariners a la capella. El meu suggeriment: Cedeira -> San Andrés -> Garita da Herbeira -> Cariño -> Cabo Ortegal, per aquest ordre. Des d’aquí, prossegueixes ruta fins Ortigueira. Des d’aquí, pots abandonar Galícia seguint la línia de la costa i endinsant-te a Astúries, els paisatges són molt impressionants.

Categories
AventurersENTREVISTESLLIBRESTurisme / Viatges
Sense comentaris

Deixa una resposta

ALTRES ARTICLES