A la recerca de nous mons

Júlia Costa / @liujatasco

S’acaba de publicar el darrer títol de l’escriptora Montserrat Galícia (Cornellà de Llobregat, 1947). Es tracta d’una novel·la de gènere, de ciència-ficció, cosa que a vegades provoca que alguns llibres tan interessants com aquest restin en un espai molt més restringit del que caldria. I és que mentre la novel·la negra ha experimentat una important revifalla sembla que la nostra producció de ciència-ficció no acaba d’arrencar del tot, llevat dels seus seguidors incondicionals i considerant que hi ha excel·lents llibreries especialitzades. És una llàstima perquè comptem amb autors molt interessants en l’àmbit català que han escrit llibres els quals podem emmarcar en aquest context que sempre té uns límits imprecisos.

El vent entre els saguaros (Pagès Editors) es pot considerar de gènere per la seva ambientació, en un planeta imaginari, amb un gran mar d’aigües tòxiques i unes formacions vegetals a les quals al·ludeix el títol, al qual arriben quatre personatges per tal de considerar-ne les condicions d’habitabilitat i les possibilitats d’explotació. Tots ells porten el pes d’uns passats complicats i tràgics amb els quals s’hauran d’enfrontar o que més aviat els vindran a trobar enmig d’un paisatge inquietant que apropa una part del llibre a la novel·la gòtica tot i que en lloc de castells trobem una geografia aspra, amb aquestes formacions vegetals com a única vida percebuda.

Montserrat Galícia, tot i que ha escrit llibres molt diferents, acostuma a jugar amb pocs personatges en els quals entra a fons i manifesta una certa preferència per a la utilització de la primera persona, cosa que ens fa participar de la narració d’una forma íntima i directa. Així mateix els seus llibres potencien força les figures femenines. El vent entre els saguaros aconsegueix crear un clima que ens neguiteja i una tensió que va en augment fins al desenllaç. Trobem en el llibre, com en d’altres de l’autora, referències literàries diverses i no tan sols pel que fa al gènere de la ciència-ficció. Els fantasmes de les antigues rondalles i llegendes es reconverteixen avui en fets que podrien tenir una certa explicació des del punt de vista del present, tot i que encara no arribem a poder-los comprendre.

L’autora ha escrit literatura infantil, juvenil i per adults. Ha guanyat dues vegades el prestigiós premi Joaquim Ruyra i en una altra ocasió l’Enric Valor. Si no és tan coneguda com caldria i mereix, cosa que s’esdevé amb d’altres autors de casa nostra, crec que es deu a l’estrany fet que sembla que es castigui d’alguna manera la dedicació al gènere infantil i juvenil, de la mateixa manera que en l’àmbit educatiu sempre s’acostuma a valorar més el professor d’universitat que no pas el de l’escola primària o l’institut. De fet Montserrat Galícia, mestra i llicenciada en història contemporània, és l’autora catalana que té un gruix més notable de llibres publicats en l’àmbit del gènere de la ciència-ficció.

Galícia és a més una lectora incansable de tota mena de narrativa, cosa que es percep de seguida en els seus textos. En aquest cas ens trobem amb una història molt ben escrita, amb fragments elaborats amb una prosa acurada, poètica i misteriosa al mateix temps, una novel·la de maduresa creativa en la qual trobem molts referents també al món del cinema i on conviuen, com ens expliquen a la contraportada del llibre, la introspecció psicològica i l’aventura interplanetària. Encara que l’acció ens transporti a un futur més o menys proper, molts dels problemes dels personatges i de les societats de les quals provenen ens són ben coneguts.