El camí que et marca la vida

Marta Planes / @martaplanes

Haru, de Flàvia Company, és una sorpresa en tots els sentits. Diferent des del moment en què a la llibreria es pren el llibre entre les mans per fullejar-lo i es nota el tracte aspre de la coberta i dels fulls gruixuts, irregulars. Aquest toc artesanal s’avé perfectament amb l’estil de l’obra. Un cop acabada la lectura, queda la sensació que si fos factible, l’autora hauria escrit cada exemplar (òbviament, ploma i tinter en mà) en fulls solts que després hauria cosit acuradament.

“Cada dia és una vida sencera”, diu a la coberta. “Després de llegir la història de la Haru, llegiràs la teva vida d’una altra manera”, a la contracoberta. I és que Haru (Catedral) és una tirallonga d’aforismes dels quals l’autora abusa en alguns moments però que en general s’integren bé en una prosa concisa i a la vegada poètica. Una prosa falsament senzilla. El ritme pausat afavoreix la reflexió i convida a pensar a partir d’un repàs de les preguntes cabdals que tot ésser humà es fa o s’hauria de fer: qui som, d’on venim, cap on anem, com construïm la nostra identitat, on és el límit entre el bé i el mal, què és realment l’amistat…

Company ens porta fins a “terres d’Orient” en un temps i un espai indeterminat, per explicar-nos la vida de la Haru. Té 15 anys i la seva mare, que acaba de morir, havia disposat que la noia anés a l’escola de tir amb arc. “El camí no s’inicia fins que no hi poses un peu, una primera passa, que sempre fa mal i espanta”, diu la mare. I així comença el viatge vital de la Haru, un camí que inicia contra la seva voluntat però que la condueix inevitablement i sense volta de full cap a la seva vida adulta. Després d’una severa educació, s’instal·la a la ciutat i treballa com a aprenenta d’un mestre sabater a qui acaba traint. Torna cap a casa per cuidar el seu pare. I segueix, convertint-se en un bildungsroman que s’allarga més enllà del trànsit de l’adolescència a l’edat adulta: abasta tota una vida. Haru pren decisions, s’equivoca, marxa, torna, odia, estima… i l’autora ens mostra que això no és dolent, al contrari, ja que “són els qui més tarden a fer el camí els qui el poden ensenyar”.

Haru encaixa en la trajectòria literària de Flàvia Company, que sempre s’ha sentit còmoda defugint etiquetes i jugant amb les divisions convencionals i arbitraries entre gèneres. Fa paròdia de la novel·la negra a Ni tu, ni jo ni ningú (1997) i de la rosa a Melalcor (2000) on també mescla anàlisi psicològica i denúncia social. A L’illa de l’última veritat (2010) trasllada a l’actualitat les novel·les clàssiques de pirates i nàufrags en una illa deserta, i reflexiona sobre com es construeix la pròpia identitat. Haru és un exercici literari que algú pot rebutjar o no entendre, però que sense cap mena de dubte suposa una experiència interessant i innovadora.