Després de llegir diversos llibres de Josep Maria Espinàs, un s’adona que encara que cada volum tingui el seu títol i, per tant, el seu eix temàtic, sempre hi ha idees, anècdotes i reflexions que més o menys es van repetint en la seva obra de no ficció. Almenys en la qual ha escrit en els darrers anys. Això es deu, segurament, a què quan l’autor acaba d’escriure un llibre, mira d’oblidar-lo. Espinàs diu de sí mateix que és “presentista”, que el passat no l’interessa, que quan ha acabat alguna cosa, no vol tornar-hi. No és estrany, doncs, que no recordi què ha dit en cada llibre o potser sí ho recorda, però no li fa res recuperar aquestes reflexions o anècdotes. Amb això no vull dir que l’obra d’Espinàs sigui repetitiva, sinó més aviat que és personal. Molt personal. I això implica que la seva escriptura respon, en bona mesura, a estímuls que van i vénen. Si bé pot escriure un llibre sobre la vida i la mort com La vella capitana (La Campana), això no treu que no hagi reflexionat abans sobre la mort i la posteritat en altres volums, com en aquest El meu ofici (La Campana).
Tot i que l’autor ha escrit uns noranta llibres, entre aquests no es troba un volum de memòries diguem clàssiques. En canvi, les seves memòries estan en tots els seus llibres. I quan dic memòries, no vull referir-me només a les seves vivències, sinó també a allò que el preocupa en el present i el que ell espera del futur. A El meu ofici diu: “una obra, perquè sigui vàlida, ha de respondre a la identitat de l’escriptor”. És a dir, qui vulgui trobar-se amb l’Espinàs més autèntic, només ha de llegir-lo. Ara bé, el trobarà a traços, a pinzellades i només quan s’han llegit uns quants dels seus llibres és quan es comença a entendre qui és. A El meu ofici, per exemple, descobrim com s’enfronta al procés creatiu, com entén ell l’escriptura, algunes anècdotes curioses que ha viscut, quin sentit té l’ambició per a ell, quina relació té amb la posteritat o què no li agrada de l’edició, entre altres reflexions.
L’autor, al seu pis de l’Eixample / Fotografia de Manel Haro
El discurs d’aquest llibre mostra perfectament el caràcter del seu autor, qui prefereix la discreció i la modèstia i prefereix no donar corda a la notorietat i la popularitat. Escriu perquè li agrada, perquè ho necessita, però sense grans pretensions. Es posa davant la seva Olivetti (encara escriu a màquina) i comença a picar les lletres. Li agrada el soroll que fa, l’acompanya. No sempre sap cap on el portarà l’escriptura, però sap que qualsevol obra ha de ser honesta i ha de tenir caràcter. Diu: “sense caràcter l’obra no existeix”. Un pot ser un gran escriptor, però la seva obra no funcionarà si no té caràcter; al contrari, un escriptor irregular que escriu una obra amb caràcter encara pot salvar els mobles. L’important, en qualsevol cas, és que l’escriptor sigui conseqüent amb el que escriu, perquè “és poc respectuós que l’autor vulgui parlar en nom del llibre”. Això vol dir que després l’autor no pot defensar coses que no ha sabut plasmar en els seus escrits.
Espinàs parla amb ironia, no vol llançar sentències, i fruit d’aquesta ironia, fins i tot s’atreveix a escriure la seva pròpia necrològica. Ho fa perquè pensa que no cal donar tanta importància a les coses i a la gent. Que per mota grandesa de la que hagi presumit una persona (un escriptor) en vida, al final tots acabem en el mateix lloc (a la mort li agrada anomenar-la la gran fosa comuna que és el temps, seguint una cançó del cantautor francès Georges Brassens). Espinàs creu que “la mort és el moment de saber callar”, així que no calen grans discursos ni artificis. No importa la posteritat, no cal escriure pensant que el teu nom entrarà en la història de res. A fi de comptes, cap persona podrà veure el que el temps diu d’ella una vegada morta. I és amb aquesta naturalitat i senzillesa com Espinàs tracta els grans temes en els seus llibres i ensenya als lectors a relativitzar tantes coses i, fins i tot diria, a trobar-se a ells mateixos.
