Una novel·la sobre el mal

Júlia Costa. Barcelona / @liujatasco

Kurt Tucholsky (1890-1935) va ser un escriptor alemany que es va dedicar, sobretot, al periodisme cultural i polític. Va ser un d’aquells autors brillants de l’Alemanya de la República de Weimar, un període molt inestable però que en el camp cultural va comptar amb un ressorgiment innovador i avançat centrat en la ciutat de Berlín. Molts noms d’aquella època els estem recuperant en els darrers anys.

Tucholsky va viure a París i a Suècia. I és a Suècia, al castell de Gripsholm, on s’esdevenen els fets del seu llibre més conegut, força autobiogràfic. El llibre s’inicia amb una demanda de l’editor a l’escriptor, li demana que li faci arribar una història d’amor entretinguda, que defugi la inquietant realitat del moment. L’escriptor, que viatja a Suècia amb una amant amb la intenció de passar-hi cinc setmanes de vacances, explica de forma irònica, gairebé humorística, els esdeveniments i els personatges amb els quals ensopega.

Malgrat l’humor que amara el text hi trobem un munt de reflexions sobre Europa, les llengües, la literatura, l’amor, la política, la religió, la història o el militarisme. Sobta en ocasions el llenguatge, les vulgaritats simpàtiques que l’autor posa en boca de l’amant i que m’imagino que deuen haver estat un repte important per al traductor. En un annex al castell els lloguen a bon preu unes habitacions i la parella viu el seu amor sense complexos, es banya nua i manté converses absolutament hilarants però no ben bé frívoles.

A prop del castell hi trobem una sinistra colònia de vacances per a senyoretes dirigida per una dama perversa i temible. Una nena de nou anys, aterrida, aconsegueix contactar amb la parella, que s’implica en el seu alliberament escrivint a la mare, que es troba a Zuric i que no sembla del tot disposada a assumir responsabilitats.

Els problemes polítics de Tucholsky que van fer que acabés per marxar desterrat a Suècia i els esdeveniments posteriors, amb l’esclat del nazisme, que va censurar el llibre i va anar posant traves a la tasca periodística de l’escriptor, han fet que en aquesta història s’hi cerqués molta simbologia. Una mica com si aquest internat situat en un indret idíl·lic fos una mena de metàfora del nazisme en alça i el llibre defensés la necessitat d’implicar-se en la defensa dels febles.

Aquestes interpretacions són habituals en obres dels autors d’aquells anys però potser hi afegim més literatura de la que caldria. La història de la nena i el seu alliberament és, de fet, malgrat la seva rellevància, una part relativament reduïda del llibre, en el qual hi podem trobar molts temes i també aquest humor alemany que en ocasions, als meridionals, ens costa de copsar i d’entendre. És curiós el nom triat per al personatge de la malvada directora del centre, Adriani, una dona que creu que fa el que ha de fer i que no té cap mena d’estima per la seva feina ni cap mena de compassió per a les nenes de les quals té cura.

L’autor va morir l’any 1935, es va creure que s’havia suïcidat tot i que en l’actualitat hi ha biògrafs que pensen que la seva mort podia haver estat accidental, a causa d’un excés en la ingestió de pastilles per dormir. Gràcies a l’editorial Acantilado ja havíem tingut ocasió de llegir Entre el ayer y el mañana, una selecció de textos de l’autor feta per la seva dona en els quals, amb el seu humor característic, reflexiona sobre la natura humana, el nacionalisme i la vida quotidiana de la gent del seu temps.