Arundhati Roy: “Quan hi ha tanta violència, la memòria de la gent és llarga”

Manel Haro. Barcelona / @manelhc

Que una escriptora de talla internacional com l’índia Arundhati Roy, amb un tarannà tan marcadament pacifista, visiti Barcelona el dia després de què la policia de l’Estat hagi fet ús d’una violència desmesurada contra ciutadans que només volien expressar-se a les urnes, és important. Ho és perquè ens atorga una mirada externa i ho és perquè molts lectors que van al CCCB a escoltar-la esperen paraules de consol, condemna, simpatia o ànims. D’altres esperen amb curiositat saber, simplement, què opina sobre l’atonyinament que ha patit Catalunya. Però no és aquesta la raó per la que els lectors van anar a escoltar-la, perquè les entrades ja estaven esgotades molt abans que tinguessin lloc els fets de l’1 d’octubre. Es tracta d’una feliç coincidència, que l’autora va aprofitar per rebutjar l’ús de la violència en qualsevol context.

Roy és reconeguda per la seva novel·la El déu de les coses petites (Anagrama/Labutxaca), la història de tres generacions d’una família de l’Estat de Kerala, al sud de l’Índia, que es dispersa pel món i es retroba a la terra natal. Va ser un èxit absolut, amb traduccions a 21 llengües, però aquell fenomen no va trobar continuïtat, perquè la seva autora va preferir no fer-ho: “Quan vaig publicar aquella novel·la, la meva cara sortia a les revistes i es va agafar la meva imatge com a bandera d’una Índia poderosa, una potència econòmica i nuclear, i no vaig acceptar-ho, així que vaig baixar-me del carro.” I afegeix: “Distanciar-se de la fama i els diners és un acte revolucionari, jo em sentia molt torbada de ser una escriptora famosa en un país on molta gent no sap llegir ni pot menjar, necessitava aturar-me.”

Ara, però, s’ha animat a publicar El ministeri de la felicitat suprema (Anagrama), un viatge íntim de molts anys pel subcontinent indi, dels barris massificats de la Vella Delhi i les carreteres de la ciutat nova a les muntanyes i valls del Caixmir i més enllà, on la guerra és la pau i la pau és la guerra, una dolorosa història d’amor i una protesta contundent en la que els seus protagonistes són gent trencada pel món en què viu i després rescatada, redimida per la força de l’amor i de l’esperança. “Vaig escriure aquesta novel·la sense estar segura de publicar-la, sense avançament econòmic ni contracte signat, perquè El déu de les coses petites em va portar molts maldecaps, cada cinc anys algú em demanda, i ara mateix el clima a l’Índia és esfereïdor, però al final vaig decidir publicar-la”, explica.

Roy no perd l’oportunitat de parlar del seu país i especialment del conflicte del Caixmir, “regió controlada per l’exèrcit, on hi ha més de 10.000 persones desaparegudes, la majoria homes, però ara veus a persones joves que ja no tenen por a l’exèrcit i els militars ja no saben què fer, encara que segueixen matant gent.” I recorda: “jo, que he seguit el conflicte del Caixmir, sé que quan hi ha tanta violència, la memòria de la gent és llarga.” L’autora va més enllà i diu que “quan la gent resisteix a la violència amb no violència, l’Estat respon amb més violència, així que la qüestió és determinar quina forma de resistència permetria que les forces dels poderosos s’aturessin a escoltar. La resposta és que necessitem diverses formes de resistència i la literatura és una d’elles.”

L’escriptora lamenta la situació que viu el seu país, on “els musulmans són assassinats al carrer i es publiquen els vídeos a YouTube, on se’ls demana que marxin al Pakistan, on milers de persones a l’índia estan sent assetjades i els seus drets violats.” Afegeix que “l’Índia és un país que viu en diferents segles alhora i en general la societat allà és molt injusta, s’ha institucionalitzat la injustícia en la forma de castes i se li ha donat una dimensió religiosa. No es veu la violència, no és percebuda.” I sobre aquest tema, remarca que “cap escriptor indi que conegueu no escriurà mai sobre el sistema de castes, que és el motor que fa funcionar l’Índia medieval, la moderna i la del futur, i si no s’entén això, no s’entén el nostre país.”