Ciència-ficció al Londres de Jack l’Esbudellador

Júlia Costa. Barcelona / @liujatasco

El premi Manuel de Pedrolo de ciència-ficció, bianual, es el més important, juntament amb el que atorga la UPC, a una obra inèdita d’aquest gènere escrita en català. Aquest any es va concedir a Estirant el fil escarlata (Pagès Editors), obra de l’escriptora Montserrat Galícia, que compta ja amb diferents premis al llarg d’una dilatada carrera literària. És l’autora catalana que ha publicat més llibres d’aquest gènere. Fa un parell d’anys es va editar El vent entre els saguaros, amb una acollida excel·lent per part de la crítica. En aquesta novel·la l’autora incideix en el tema dels viatges en el temps. Una escriptora en crisi professional i sentimental rep un estrany encàrrec el qual, al principi, rebutja. Es tracta d’escriure el que li explica un home amb aspecte d’estranger que li presenta una amiga seva, Rosa, una picada d’ullet a l’escriptora Rosa Fabregat, cerverina, a qui Galícia admira i dedica el llibre. El viatge en el temps també homenatja Fabregat, ja que el viatge al passat del protagonista s’inicia a Cervera, al Carreró de les Bruixes.

El llibre ens porta al Londres de Jack l’Esbudellador, descrit de forma acurada i detallista. Tot un món de misèria i pobresa alterna amb aspectes diversos lligats a l’època, com ara la màgia, l’espiritisme o el sorgiment de la novel·la d’enjòlit, ja que en aquella ciutat hi retrobem Conan Doyle, per exemple, i el mateix títol del llibre té relació amb l’Estudi en escarlata, el primer llibre amb Sherlock Holmes i el seu ajudant, Watson. El protagonista, menorquí amb família anglesa, retroba els lligams amb els avantpassats, dels quals ha descobert diferents aspectes. S’ha escrit a bastament sobre l’època i sobre aquell misteriós assassí i, d’entrada, la temàtica podria semblar poc original si l’autora no ens n’oferís una visió ben personal, esquitxada de referències literàries antigues i modernes. En la història es barregen personatges reals i personatges inventats i la tasca de documentació per recrear l’ambient d’aquell Londres sòrdid però fascinant és admirable.

Un altre valor del llibre és la ironia que plana per la història personal d’aquesta escriptora que acaba per admetre l’encàrrec, per les referències a la seva vida personal i el seu entorn, una ironia que desdramatitza situacions i que resulta habitual en molts dels llibres de l’autora. Per als menys iniciats, tot i que avui amb internet això té solució, no aniria malament comptar amb un plànol del Londres d’aleshores i fins i tot de l’actual, inclosos en el volum. Com que el llibre té els seus misteris, un final relativament obert i una història d’amor que pot semblar impossible però que no ho és tant, no cal entrar en més detalls argumentals. És aquest un llibre atractiu, que pot interessar a un ventall de públic molt ampli, sigui o no aficionat al gènere. És una llàstima, així mateix, que la ciència-ficció catalana encara no tingui la popularitat que mereix o que la concessió d’aquests premis, amb gent de pes com Munné-Jordà en el jurat, no rebi molta més difusió per part dels mitjans de comunicació.