Júlia Costa / @liujatasco
Agustí Pons (Barcelona, 1947) té una llarga trajectòria com escriptor i periodista, ha publicat llibres diversos, biografies avui imprescindibles sobre gent com Espriu, Calders o Nestor Luján. La meva preferida és la de Maria Aurèlia Capmany, en la qual l’autor incideix de forma honesta i sincera en la complexitat del personatge, encara poc comprès en una societat que sovint rancieja. Pons ha escrit uns quants llibres d’assaig, molts dels quals tenen la virtut de no ser massa llargs i de resultar, al mateix temps, profunds i amens. L’autor va ser molt seguit i valorat en els anys de l’enyorat diari Avui, el qual, si bé va se sempre un diari modest, fins i tot conflictiu, en diferents etapes de la seva vida va aconseguir una difusió interessant i unes fidelitats concretes. Comentar els articles breus de Montserrat Roig, Espinàs o Agustí Pons era una activitat intel·lectual que contribuïa a establir lligams culturals entre els seguidors del diari.
Pons ens evoca a Zuric 1917. Lenin, Joyce, Tzara (Pòrtic) el pas per la capital suïssa, el 1917, d’aquests tres homes que representen tres revolucions, la política, la literària i la poètica. No crec que tots tres hagin tingut el mateix pes en la posteritat però la tesi de Pons és molt atractiva. Els tres personatges no se sap si van coincidir ni si van tenir algun tipus de relació. En tot cas, no consta. Els llibres que relacionen personatges i indrets, que ens amollen dades biogràfiques sense ser biografies, viuen un bon moment i gairebé conformen tot un gènere. El centenari de l’esclat de la guerra de 1914 ha generat, així mateix, la publicació o la reedició de molts textos, ja sigui d’història o de ficció, relacionats amb aquells anys i amb el món cultural, social i polític que s’hi congriava.
Es pot dir que també és un llibre d’història però compta amb la grapa divulgativa que tan sols he trobat en escriptors i escriptores que provenien del camp periodístic. A Catalunya hem comptat amb molt bons periodistes que escrivien sobre tota mena de temes però també amb escriptors convencionals que van fer de periodistes, amb uns resultats excel·lents, com seria el cas de Sagarra, Rusiñol, Pla i d’altres. Pons recull aquesta tradició, té una edat en la qual ha aplegat un munt de saviesa i això es percep en les referències i fonts que utilitza, passades pel sedàs d’una moderació vital molt d’agrair en els temps que corren.
Pons sosté la tesi actual, sobre el fet de què tot comença, i potser moltes coses acaben, amb aquella malaurada Primera Guerra Mundial. Europa era oberta i lliure, es podia anar amb facilitat a París, a Praga, a Trieste o a Berlín, una ciutat en la qual esclataven totes les novetats del moment. És veritat que aquella Europa admirable estava tan sols a l’abast de determinades classes socials, limitada a determinades elits, en ocasions més culturals que no pas econòmiques, en alguns casos. Ja Talleyrand enyorava la dolçor de viure abans de la revolució però la seva visió era la d’un membre de les classes benestants.
L’interès per aquells anys ha propiciat el retorn als llibres de Zweig, una víctima més d’aquell final d’època marcat per la mort i la tragèdia col·lectiva i al qual també retrobem en algun moment en el llibre d’Agustí Pons. Però els finals també són començaments, en molts casos. Aquells anys donarien pas a la revolució russa, als feixismes, a la Segona Guerra Mundial. La revisió que fa Pons de les idees de Lenin posa en qüestió molts dels dogmes sobre el comunisme que encara cuegen.
La perversitat de tot plegat, de la qual Pons, en certa manera, es fa ressò, és que amb bones idees s’ha arribat a la crueltat més absoluta i inversemblant. La perversió de les revolucions d’esquerra encara destorba, hem crescut en mig de molta mitologia sobre tot plegat. En el llibre s’incideix en aspectes de la vida privada dels personatges, que ens els fan més propers, sobretot pel que fa a Lenin, la seva dona, Krúpskaia i fins i tot a la seva admirable sogra. Sobta saber com aquell revolucionari ambiciós no perdonava les rendes que cobrava, ni tan sols en èpoques difícils. La figura de Lenin, que s’ha contraposat a la d’Stalin, amb les noves publicacions d’aquests darrers anys, serioses i documentades, cada dia es torna més fosca, inquietant i ombrívola.
Pel que fa a Joyce, sobre la seva vida s’ha escrit ja de forma generosa i fins i tot tafanera. Un dels aspectes a tenir en compte és com sobrevivia a base de manllevar diners a la gent que en tenia, com feia, així mateix, Rilke i tants altres. Una cosa són les grans idees, les innovacions en tots els camps i, l’altra, la realitat quotidiana de la gent. Tzara és el menys conegut de tots i aquesta pot ser una oportunitat interessant d’acostar-nos al seu món poètic i innovador. Al volt dels tres personatges protagonistes trobem tot un estol de secundaris de molta categoria i rellevància. Lenin té força protagonisme en aquest llibre, en comparació amb els altres dos personatges que en comparteixen el títol.
El volum es completa amb unes interessants notes biogràfiques sobre els personatges citats, que ens estalvien haver de consultar la xarxa de tant en tant. Inclou així mateix una biografia breu però imprescindible, els autors de la qual han estat citats al llarg del llibre. Agustí Pons torna amb Zuric 1917. Lenin, Joyce, Tzara a fer-nos gaudir d’un estil planer i acurat al mateix temps que el reafirma com a un dels millors periodistes-escriptors del present, a casa nostra. És aquest un text adient per a tota mena de públic amb interessos culturals, ganes d’aprendre i de recordar. Amb la virtut afegida de la seva extensió, el seu nombre de pàgines no ens espanta, d’entrada, com passa amb molts assaigs excel·lents però que ens fan respecte a causa del seu volum i pes. Una lectura imprescindible per a aquesta tardor tan inquietant i moguda.
