Desitjar el mal aliè

Júlia Costa  / @liujatasco

Un dels problemes més debatut i mal resolt és el del mal al món. El mal no és una abstracció sinó que forma part de la naturalesa humana, en diferent proporció segons els individus. A més a més, quan les circumstàncies l’afavoreixen, el mal es fa més visible i persones aparentment convencionals són capaces de caure en una mena d’espiral de perversió individual i col·lectiva.

Hi ha un sentiment fosc, lligat a l’enveja, que rau en la zona més pregona de l’esperit humà i que ens costa d’admetre. Encara més, hi ha qui mai admetria aquest sentiment o intentaria justificar-lo, malgrat que la seva manera de fer palesi que existeix. Trobar plaer i satisfacció en les desgràcies dels altres o en els seus fracassos és força freqüent, tenim exemples en la cultura popular, les dites, la rondallística, en la literatura i el cinema. Aquest sentiment, portat a les darreres conseqüències te coincidències amb el sadisme. O a la venjança indiscriminada, contra gent innocent.

Richard H. Smith ha analitzat el tema en aquest llibre per al títol del qual ha manllevat una paraula alemanya, schadenfreude, que defineix de forma contundent aquesta satisfacció poc saludable i que ens cal controlar. L’autor ho fa des del camp de la psicologia i incideix en aspectes de l’esport, la política, la vida laboral, el món intel·lectual i els programes actuals de televisió en els quals se cerca la humiliació dels concursants, de vegades voluntaris però, en algunes ocasions, víctimes de la iniciativa mediàtica.

Smith explica treballs fets de forma intencionada en el món acadèmic i recull textos d’autors diversos. Sovint, com va manifestar Gore Vidal, no n’hi ha prou amb tenir èxit, cal que els altres fracassin. A nivell molt casolà, per exemple, diríem que no en tenim prou amb què guanyi el Barça, el Real Madrid ha de perdre i quan de forma més lamentable ho faci, més gaudirem de la seva relliscada. I a l’inrevés, és clar.

Schadenfreude (Alianza Editorial) és ple d’exemples, molts dels quals situats en el context dels mitjans dels Estats Units. Voldria pensar que programes com Predator, dedicats a la cacera de possibles pederastes, als quals se’ls tendeix una trampa, no serien possibles a Europa però el cert és que aquest programa és molt vist per les xarxes, també a casa nostra, i els comentaris que es poden llegir demostren que molta gent hi xala d’allò més.

Meditar en tot plegat ens porta a una zona ombrívola inquietant, les persones volem destacar per damunt de la resta i els èxits dels altres, encara més quan ens semblen excessius o injustos, ens poden portar, de forma gairebé inconscient, a fer que quan la gent d’èxit ensopega, ens n’alegrem. A nivell moral, saber que hi ha gent susceptible de caure en comportaments condemnables reforça les nostres seguretats. Si bé els exemples, en ocasions, ens poden semblar llunyans, en molts d’ells hi podem trobar paral·lelismes diversos, tant en la nostra vida familiar i d’amistats com en el món acadèmic, polític, artístic o literari. I això sense entrar en el tema de l’humor popular, poblat fins fa quatre dies de bromes recurrents sobre sords, cecs, coixos, deficients psíquics, quecs i persones de diferents orígens i cultures.

Smith analitza en un capítol el cas de Hitler i els jueus i manifesta com rere el menyspreu hi havia l’enveja, enveja que es feia extensiva a una gran part de la població i no tan sols d’Alemanya, ja que l’antisemitisme ha estat recurrent i generalitzat. Alguns comentaris actuals que es poden llegir darrerament a les xarxes sobre el tema català, per posar un exemple proper, traspuen schadenfreude, de vegades de forma barroera i, d’altres, disfressada d’argumentacions suposadament acurades i iròniques. Malauradament aquest sentiment és universal, plenament humà. Tan sols un coneixement aprofundit de nosaltres mateixos, que ens faci capaços d’analitzar reaccions emocionals inesperades, ens pot ajudar a controlar aquesta satisfacció provocada pels errors o les desgràcies dels altres.

Aquest llibre, que ens pot semblar repetitiu en algun moment, quan els exemples s’allunyen una mica del nostre entorn immediat, forneix molts elements de reflexió i es presta a un debat en profunditat. Aquesta satisfacció basada en les errades i fracassos de la resta ens amenaça a nivell col·lectiu però també individual i proper, en un món on l’èxit, la bellesa, els diners i el poder semblen valors cada vegada més imprescindibles i cobejables.