Salvador Rich. Barcelona / @vadorich
Un home llop a la postguerra espanyola? Algú pot dir que la historia ens sona. Fins i tot del cinema. Però Rosa Ribas sap fer-ne un argument ben lligat, totalment nou i versemblant: l’home llop que ho és malgrat ell mateix viu dins una història ben real, la de l’emigració espanyola a Alemanya en els anys 60, quan els homes i les dones fugien dels pobles i de la misèria i anaven fins el centre d’Europa, una Alemanya en plena recuperació de la Segona Guerra Mundial, disposats a fer les feines més dures, aquelles que els alemanys ja no estaven disposats a assumir. Joaquín, l’home llop que no vol ser-ho, fuig de la seva terra i del destí que arrossega des que va néixer. Un destí que no ha demanat i que li condiciona la vida.
En realitat aquesta novel.la podria tenir dues parts ben diferenciades: la primera ens explica la història d’aquest home llop involuntari. D’on li ve la maledicció i com l’ajuden a esquivar-la en els seus primers anys. Són els temps de la vida al poble, amb una àvia sabedora del que aquell infant porta dins i dels esforços per a dominar-ho. A la segona part, el protagonista pren les regnes del seu destí. És un home, i això és el que fan els homes: migra a Alemanya per a fer de miner en torns de nit, just quan la lluna esdevé culpable de les seves terribles transformacions, les conseqüències de les quals mai no pot preveure.
Però no tenim entre les mans una novel.la de monstres, si més no, dels que es limiten a fer por i a fer mal. El nostre home llop és més com un Frankenstein, una monstre que no ha demanat ser-ho, una víctima que mira de fer el possible per no matar ningú. És ben bé com un home llop a l’armari, i ja em perdonareu l’expressió, però la trobo d’allò més adient: que potser el protagonista no vol amagar allò que és, fins i tot a ell mateix? Que potser no busca un espaï tancat on reprimir la seva identitat amagada? Si heu llegit el llibre, no em digueu que no ho heu pensat… Personalment, crec que aquest ha estat el recurs de l’autora per a fer-nos proper i humà el protagonista, i en definitiva, per a sostenir la història.
Però fem un pas més: tancant-se a la mina, en realitat Joaquín surt de l’armari. Pren el brau per les banyes i busca manar a la seva vida. Si ho aconsegueix o no, ja ho deixem a l’autora per a què us ho expliqui. A banda de l’argument, sempre està bé que una novel.la ens faci creure allò que és més inversemblant. I en aquest sentit Rosa Ribas, amb un tractament costumista i molt vívid dels personatges, ho aconsegueix.
