Cartes i retrats de Pompeu Fabra i Joan Coromines

Álvaro Muñoz. València / @AlvaroMunyoz

Si hi ha un projecte literari amb bona rebuda és el d’homenatjar autors: natalici, mort o qualsevol altra dada important. L’any 2018, decisiu com era, hi hagué una massificació de dades a celebrar que, tal com titulava el diari Vilaweb, deixava un panorama literari a vessar: “El 2018 serà l’any literari d’Abelló, Capmany, Panikkar, Pedrolo, Fages de Climent i Martorell”. I algú, ni curt ni mandrós, va proposar també celebrar l’Any Fabra, un en què commemorem els 150 anys del naixement del lingüista i gramàtic més il·lustre, així com els 100 anys de la publicació de la Gramàtica catalana.

L’editorial Ara Llibres, compromesa amb la cultura, ha deixat aquest caramel per a endolcir la tornada a la rutina del setembre. El llibre Fabra i Coromines, amistat i cartes d’exili ens presenta un necessari pròleg explicatiu amb el context de les cartes i en què, a sobre, ens fa cinc cèntims de la vida d’ambdós pilars de la llengua catalana. Més tard ens regala històries, safarejos interns, que el lector s’empassa amb gust. Si més no, cal destacar (jo la desconeixia) la curiosa relació entre Pompeu Fabra i Carles Riba. Aquest segon, crític, diu sobre Fabra: “No crec que la seva curiositat literària hagués passat gaire de la mesura mínima exigible en l’honnête homme“. Així, mitjançant aquesta xafarderia literària, ens introdueixen dades curioses com que Fabra va ser traductor dels Espectes d’Ibsen, i que no ens hem oblidar que també ho va fer amb Poe o Maeterlinck al darrer decenni del segle XIX, o el que és el mateix (malgrat que li pese a Riba) va estar al capdavant de les seleccions literàries catalanes.

Una de les coses que cal agrair del llibre (no passa sovint) és que el lector pot percebre com no han deixat caure les cartes sense més que un simple ordre cronològic. Al darrere hi ha tot un treball explicatiu que produeix una lectura àgil i ràpida, fent que es pugui gaudir més d’aquesta correspondència. Com l’exili és un tema d’actualitat, quinze de les disset cartes que formen el llibre tracten aquest tema. Sens dubte i per desgràcia, aquestes cartes són d’una vigència esbalaïdora, i hom podrà trobar-ne doloroses similituds.

Cal fer esment en l’atractiu de l’edició, a càrrec de Josep Ferrer i Joan Pujadas. Mitjançant una correspondència deliciosa i una introducció molt valuosa, aprens a mesura que avança el llibre. Les injustícies que ha patit la llengua catalana han estat sobreposades per la vàlua de persones com Fabra i Coromines, els qui, amb una situació desfavorable, van saber aixecar-se per a deixar-nos una llengua rica i reivindicativa com és el nostre català. En una de les cartes de Coromines i Fabre de l’any 1942, llegim: “Estimat mestre, m’he assabentat pel Sr. Soldevila que volia contestar la meva carta, que devia rebre fa més o menys un any. Segurament ho ha fet però no m’ha arribat la resposta. Espero tenir més sort i per aquest motiu li escric en francès.” Canvis de llengua per política, cartes manipulades, exili, enyorança… Moltes de les coses que trobem en aquest formidable recull i que, per desgràcia, ens són massa properes.