De tant en tant mor un actor o cantant molt gran el qual feia temps que no vèiem enlloc. Fins i tot pensàvem que ja havia mort. Però hi ha personatges que semblen immortals car estan en actiu fins quatre dies abans de traspassar. Aquest ha estat el cas d’Aznavour, que semblava immortal i que per la primavera passada encara va venir al Liceu. Quan jo era joveneta Azavour era un senyor molt lleig que cantava molt bé. De fet, retirava al Fari, un bon artista en el seu estil, més jove i que va morir més jove. Físicament Aznavour va millorar, pel meu gust, i molt. De jove, en ocasions, duia americanes xarones una mica extravagants i en els darrers anys, vestit de negre i amb el cabell blanc, resultava molt més atractiu. De tot se n’aprèn i ell ha tingut temps per fer-ho. Expliquen que Piaf li va fer arranjar el nas, no he trobat fotografies amb el seu nas d’origen. Avui la diversitat es més acceptada i potser no li caldria.
Aquells inoblidables musicals dels dimarts, presentats per Franz Joham ens van portar a la tele el bo i millor de la cançó europea. Un debat habitual era compara els musicals fets a Barcelona, fins i elegants, i aquells que es feien a Madrid, vulgars, xarons i ordinaris. Fins i tot aleshores encara era viva Josephine Baker, la recordo baixant una escala que Joham posava a les figures femenines més rellevants. Aznavour va ser també actor, actor rellevant i característic. I bo. Va rebre premis importants. No era tan sols un bon intèrpret, era compositor i lletrista. Va fer cançons per d’altres cantants, per a pel·lícules, algunes de les quals no sabem ni tan sols que són seves. I era d’origen armeni. Quan jo era jove en sabíem poca cosa, dels pobres armenis. Es va convertir en un defensor de la memòria d’un poble massacrat pels turcs, un genocidi que va ser poc conegut i divulgat, en general, fins fa quatre dies.
Els cantants d’abans acostumaven a fer versions en diferents idiomes de les seves cançons. Per això era fàcil aprendre les lletres d’aquelles cançons que es popularitzaven. En els inicis de la Nova Cançó diferents cantants van fer i cantar èxits de l’època. Ahir, al facebook, l’Enric Vieta em recordava a Lluís Olivares, un bon cantant tot terreny, que va cantar en d’altres llengües, fins i tot en gallec, va fer una carrera relativament breu, ens va cantar en català allò de Venècia sense tu i unes quantes coses més. Va participar al enyorat Festival de la Cançó Mediterrània en dues ocasions. Però jo diria que la versió d’Aznavour en català més popular i cantada va ser la que Escamilla va fer de Els comediants. Escamilla va ser un cantant notable, va doblar musicals cinematogràfics i Franz Joham el va dur als seus programes en diferents ocasions. Més enllà de les cançons que més sonaven a la tele i a les ràdios tots els cantants en tenen un munt de tant o més bones, poc conegudes, en general. Durant la meva joventut calia, doncs, comprar discos, cosa poc assequible.
En alguna botiga del carrer Pelai de Barcelona i fins i tot als encants dels llibres de Sant Antoni podies comprar discos poc famosos, de quatre cançons, bé de preu. Així vaig conèixer d’altres cançons del cantant, com ara Paris au mois d’août, la primera que em ve a la memòria. Els llibreters de vell es van queixar de la competència musical i les parades de discos van desaparèixer durant anys. Ara n’hi torna a haver, de segona mà, i moltes més coses estranyes. En castellà molta gent va fer versions d’Aznavour. Mentre que allò de La Bohème fins i tot en castellà sonava bé, la mort de la Mamma en espanyol ens feia riure, de joves, ens semblava un dramon. I és que de jove la mort és una cosa remota i, al capdavall, les mares velletes es moren.
Els aires renovadors del catalanisme de finals dels seixanta i dels setanta menystenien una mica els cantants més comercials. Si eres progre havies de tirar més cap a Brel, Ferré, Bàrbara… I en anglès, cap a la Baez i el Seeger. El Duo Dinámico, ídol de la meva adolescència, va quedar oblidat durant una temporada. En català, Raimon i Llach, res de Serrat. Coses de l’època, algunes encara cuegen, per cert. La cançó francesa actual, com la italiana, es difícil de poder escoltar però avui tenim internet i tot és més fàcil però també més especialitzat.
En els seus inicis a Serrat se’l va comparar amb Aznavour pel seu to de veu. No era una mala comparació, es pot comprovar en els primers discos del cantant. Més endavant va perdre veu de pressa, tot i que ho va compensar amb això que en diuen taules i aviat va començar a fer la cabreta, com deia el meu sogre. Un recurs que empren els cantants de diferents gèneres quan la veu no els acaba de respondre.
Aznavour es va casar tres vegades, la tercera li ha durat fins ara i li ha faltat poc per a celebrar amb les noces d’or, amb noranta-quatre anys hi ha temps per a fer moltes coses. Va tenir sis fills, un dels quals va morir jove. La resta, més una néta, com deia la meva mare hauran quedat tots ben arregladets. Va escriure un llibre de memòries que encara no he llegit. Va sortir a pel·lícules i telefilms, ha estat implicat en política i ha afavorit causes diverses, l’armènia, sobretot, però també coses com ara la defensa dels drets d’autor.
Tot i ser tan francès, com d’altres actors, esportistes i cantants del seu país i d’altres indrets, s’havia establert a Suïssa, a causa de la voracitat impositiva del país, cosa que s’hauria de fer mirar. Per aquests verals també n’hem tingut uns quants exemples i, a nivell casolà i modest, molta gent s’empadrona al poblet de la iaia per tal de no pagar excessius impostos a l’ajuntament barceloní.
