Una digna segona vida per a Mary Poppins

Júlia Costa. Barcelona / @liujatasco

Havia llegit que la nova versió de Mary Poppins era fluixeta. De fet, pels mitjans especialitzats s’han escampat unes crítiques absolutament piconadores de l’invent, algunes amb força verí. Les comparacions són odioses i la Poppins de la Julie Andrews és el passat, l’hem vista un munt de vegades, va lligada a la nostra joventut i ens en sabíem totes les cançons, fins i tot en versió catalana, gràcies al Salvador Escamilla. I en versió castellana, gràcies també a Escamilla i a Teresa Maria, un molt bona cantant de l’època. Per tant, fa de mal comparar una cosa amb tant de pes sentimental al damunt i una producció contemporània acabada de sortir de l’olla.

Per sort vaig escoltar per la ràdio alguns crítics que em mereixen cert respecte i que en lloaven valors diversos. Una de les valoracions més ponderades deia que era una pel·lícula més aviat dirigida als nostàlgics que no pas als infants d’avui, cosa que està pendent de comprovació, car els infants, en general, no escriuen als diaris. I el cert és que a mi la nova Mary Poppins em va agradar, la veritat. Em va agradar la protagonista i la resta del repartiment, em va agradar la música, les coloraines, i fins i tot li perdono l’excessiva dependència de l’original antic el qual, com sol passar, tenia poc a veure amb els llibres d’on va sortir el personatge. L’autora, com és sabut, no veia gens clar allò del cinema i no va estar gens d’acord amb el resultat. I de tot això de l’autora i el Disney, ves, també en van fer una pel·lícula. Tot és cinema o ho pot ser.

Disney, quan era viu i no estava congelat -segons diu la seva llegenda pòstuma-, va rebre moltes crítiques i fins i tot una gran part de la progressia d’aleshores el desaconsellava, des d’un punt de vista educatiu. Els progres el trobaven filoamericà i pastós, i les monges de la meva escola hi veien aspectes moralment rebutjables, com ara allò de que la parella de gossets de La dama y el vagabundo passés la nit fora de casa, fent aneu a saber quins pecats sexuals. Així com de Mujercitas, o d‘allò del Míster Scrooge o de tantes altres històries tendres n’hem vist versions per a tots els gustos i disgustos, la Poppins no havia tornat encara a les nostres sales convencionals de cinema. És una pel·lícula, ho admeto, feta a l’estil antic. Crec que guanyarà pes amb els anys i potser algun dia tindrà el seu culte particular, ha passat sovint, això. A mi, la veritat, aquella del La, la, land no em va agradar gens i, en canvi, va ser prou ben rebuda.

L’antiga va comptar amb bons actors i va ser també una mena de desgreuge a l’Andrews per allò de no haver-la triat per a My Fair Lady. Però qui va pagar el pato va ser la Hepburn, a qui a sobre, van voler doblar, tot i que cantava bé, ja que l’Andrews li va arrabassar l’Oscar. Un Oscar el qual, recordem-ho tot, va tenir els seus detractors que deien, potser amb raó, que no n’hi havia per tant. A l’actriu li va costar desprendre’s d’aquell personatge ja que va ser coneguda gràcies a la mainadera màgica. La Blunt ja ens es molt coneguda i no corre aquest risc.

Mary Poppins, la primera, o sigui Julie Andrews, sembla que no ha volgut sortir d’artista convidada en aquest retorn, tot i que sí que ho ha fet l’escura-xemeneies, i fins i tot la incombustible Landsbury ens ofereix un agradable cameo. De fet és aquest un conte adient per a aquests dies, amb una trama que potser mereixia una mica més d’esforç creatiu, no diré que no, i amb una música i unes coreografies les quals, a mi, m’han fet el pes, precisament pel seu regust clàssic,  tant és així que d’un moment a l’altre m’esperava veure ballar per Londres Leslie Caron o Gene Kelly. Tot són gustos.