Manel Haro. Barcelona / @manelhc
L’amor és meravellós i tenir una bona relació de parella també ho és. Ara bé, quan les coses no van bé, i veus que tot comença a ensorrar-se, llavors cal estar preparat per afrontar la força destructiva del tsunami emocional que s’esdevé. Això és, més o menys, el que li passa al matrimoni que protagonitza La búsqueda de la felicidad, la pel·lícula britànica dirigida per Dominic Savage, centrada, més concretament, en els neguits de la dona, que ve a ser una mena de Madame Bovary moderna. Ella (Gemma Arterton) sembla tenir-ho tot: un marit que guanya diners, una casa amb jardí, dos fills ben macos i temps lliure per a ella. Diguem que aquesta família és clarament patriarcal, en el sentit més tradicional del terme: ell és qui treballa i guanya els diners i ella qui ha renunciat a la seva carrera i ara cuida de la casa i els nens. La realitat és, doncs, que ella s’està ofegant, que només és dona de fer feines, esposa i mare de dos fills, però fa temps que ha oblidat les seves pròpies necessitats com a ésser humà.
A mesura que avança la pel·lícula, anem coneixent aquest ensorrament. El marit (Dominic Cooper) és un bon pare, i, de fet, s’esforça en ser un bon marit, però a ella la tracta de manera equivocada, com si fos una extensió del seu propi cos, una propietat d’ell. Ja des del principi veiem que ell cada matí té ganes de sexe i ella cada vegada se sent més freda i incòmoda, però sempre complaent. Els nens no paren quiets, la casa és gran i cal netejar-ho tot, s’ha de fer la compra. I encara que no tingui cap feina remunerada, ella no té temps per a ella. Al principi mira de fer petits canvis, com anar a la ciutat a passejar, apuntar-se a un curs d’art, però la ferida és massa profunda i els problemes en la parella poc a poc es van agreujant fins que ella ha de prendre una decisió.
La pel·lícula, en línies generals, explica una història prou coneguda i, d’alguna manera, fins i tot podríem dir que plena de clixés. Ara bé, que l’argument no sigui gaire original, no vol dir que no connectem amb el que li passa a la protagonista. De fet, moltes vegades, veure pel·lícules o llegir sobre situacions conegudes ens ajuden a entendre’ns millor a nosaltres mateixos, perquè és com veure altres punts de vista sobre la nostra pròpia vida. En aquest cas, qui més qui menys ha patit alguna ruptura, s’ha sentit ofegat en una relació o ha vist que la seva vida anava cap a una direcció que no li agradava.
De totes maneres, diria que la pel·lícula va una mica més enllà de ser el retrat d’una crisi de parella. Abans i després d’una ruptura, un acostuma a pensar en el que hi ha fora de la relació. Em refereixo a aquells altres persones que es poden conèixer. Alguns ho prenen com una oportunitat magnífica per establir contacte amb gent nova, però d’altres ho veuen com una caiguda en l’abisme per aquella idea de què el mercat està molt malament, que la gent està molt passada de rosca i que és molt difícil trobar algú que realment valgui la pena. En aquesta pel·lícula, encara que no veiem que la protagonista estigui pensant en això, sí que el director i guionista ha volgut tocar el tema, encara que de manera més aviat discreta.
La búsqueda de la felicidad és una pel·lícula senzilla i plena de tòpics, però sap tocar la fibra. De fet, diria que tots aquests tòpics no molesten gaire. La interpretació de Gemma Arterton és magnífica i, per tant, és fàcil sentir empatia pel seu personatge. En un moment de la pel·lícula algú li diu a ella: si no t’agrada la teva vida, canvia-la, però fes-ho amb la teva parella, i si així i tot, segueix sense agradar-te, llavors canvia-la sense ell. I crec que és una bona reflexió sobre les crisis de parella: ¿quan estem malament, abans de trencar, hem intentat prou canviar la nostra vida amb la nostra parella? ¿O potser ho hem intentat massa vegades i ja és hora de tirar pel dret? ¿Quan arriba aquell punt en què un ha de prendre una decisió dolorosa però necessària? Crec, en definitiva, que Dominic Savage ha fet una pel·lícula prou digna que ens ajuda a reconèixer-nos en el nostre propi neguit.