Retrat d’una dona i d’una època

Álvaro Muñoz. València / @AlvaroMunyoz

Val la pena descobrir la novel·la de Maria Iordanidu Loxandra (Acantilado amb traducció de Selma Ancira), autora que desconeixia, però que en aquestes pàgines m’ha traslladat l’esperit de tota una època molt embullada mitjançant l’experiència i l’actitud de solament un personatge. Loxandra s’inspira en l’àvia de l’autora, qui donarà nom a l’obra, una dona que, com passa quan analitzem les coses des d’una perspectiva històrica posterior, va morir en allò que anomenem “món vell”.

Loxandra, una dona forta, de caràcter marcat, però per sobre d’això molt protectora i encara més tendra, viu a la Constantinoble més intercultural, on viuen turcs, grecs i moltes altres ètnies que, personalment, m’eren desconegudes i que he pogut conèixer una mica més d’elles. A més, malgrat ser una època totalment allunyada de l’actualitat, veiem el model de dona que tant reivindiquem avui dia, independent i forta, essent l’ànima de la seva família (amb l’ajuda espiritual, en aquest cas i sempre present, de la verge de Baluklí). És el prototip, doncs, d’aquesta mena de protagonista femenina que a tots enamora. Així ho sap representar l’escriptora, essent Loxandra l’engranatge de tota la història.

L’inici de la narració el trobem amb el seu casament amb Dimitrós, que ja trenca alguns esquemes tradicionals com són l’època de casament i, fins i tot, l’edat a la qual té els fills: un cop passada la trentena. El seu nou habitatge li servirà com a lloc des del qual influir en gran mesura sobre tothom que és al seu costat durant més de mig segle. Maria Iordanidu presenta una estructura clàssica centrada en un personatge molt longeu gràcies a la qual cosa coneix tota una nissaga familiar, i no solament la seua, sinó també la dels fills que prèviament té el seu home amb una altra dona, als quals s’haurà de guanyar. Ah! I dels nebots també, per als quals Loxandra fa de brúixola en el món dels negocis. El punt tendre del llibre ho protagonitza amb l’aparició de l’Ana, la neboda. L’Ana creix en un món diferent del d’ella, i el tall generacional és gegantesc, i l’educació, la societat, i el dia a dia han canviat, creant una escletxa entre ambdues que Loxandra tractarà d’estretir.

L’objectiu de María Iordanidu és dibuixar —i ho aconsegueix força bé— com són els darrers alés d’una civilització, i tot això mitjançant les figures femenines. Ens han contat sempre la història des d’una perspectiva masculina, aquells homes que durant l’època narrada surten de casa a conquerir territoris, viuen aventures trepidants (sovint falses). Elles, però, són les qui romanen a casa, les qui no viuen aquest destí inquiet i, per no poder, no poden ni triar amb qui contrauen matrimoni. Fet i fet, l’autora narra la cara B d’una moneda desconeguda. La tasca de la protagonista és ser l’altaveu pel qual l’autora viu i instrueix les persones que són a prop. Aquest petit univers tancat representa un retrat acurat d’una família de l’època i, amb modificacions lleugeres, també actuals.