Cercant les pròpies arrels

Álvaro Muñoz. València / @AlvaroMunyoz

Quan Rafel Nadal va rebre el Premi Ramon Llull per aquesta novel·la, declarava que es tractava d’un viatge a la recerca de la pròpia identitat i la història extraordinària d’un amor secret que ens porta a descobrir l’odissea d’un grup de mariners italians que es van refugiar a Caldes de Malavella el 1943. Una de les primeres coses que cal comentar d’El fill de l’italià (Columna/Planeta) és la seva estructura, així com les diferents veus narratives que hi trobem. La novel·la queda estructurada en quatre parts que deixen traçades dues línies temporals. La primera i quarta part —corresponents a la família catalana i italiana respectivament— coincideixen amb els anys 2016 i 2017, amb la recerca d’en Mateu, qui vol descobrir si el seu vertader pare és un italià que sempre anava molt a prop de la seva mare.

Malgrat que la resta de la novel·la és de fàcil lectura, sense ornamentacions sobrants ni excessos, aquesta part, al principi, pot resultar una mica embolicaire si la comparem amb les altres. Un cop t’hi has endinsat la dificultat s’esvaeix, però a l’inici pot haver-hi dubtes sobre què ens vol parlar i en quina línia temporal hi som. A poc a poc les diferents veus agafen pes al discurs i la narració llisca més, amb nombrosos personatges que aporten el seu punt de vista i creen un escenari on es retraten les formes tan diferents de viure les trobades entre els espanyols i italians.

Les parts centrals de la novel·la ens transporten fins els anys 1943 i 1944, amb en Ciro com a protagonista, el noi que xiulava, i la vida prèvia a conèixer una dona anomenada Joana, que es dedica a plantar flors. A poc a poc l’autor ens insereix dintre d’aquesta relació i com va ser la trobada, així com la història que els enllaça: un tímid Ciro que li porta la roba a rentar i observa com xiula mentre treballa i es fixa en ella fins a convidar-la al ball. El joc de tenir un narrador omniscient fa que Nadal ens deixe penetrar a la psicologia dels personatges trencant amb la història per ella mateixa i endinsant-nos al seu món interior.

Aquesta història de caràcter amorós es complementarà amb el desenvolupament de la història que va ocórrer a la flota italiana —on tenim els fets de major interès— un cop s’ha signat l’amnistia d’Itàlia i han obtingut la resposta d’Alemanya: un bombardeig i l’abandonament dels mariners italians en un poblet on passen dos anys fins que les aigües venen més manses i les seves vides no corren perill. Itàlia no serà l’únic país que l’autor figura al mapa. L’Espanya franquista, on es persegueix a qualsevol persona que no siga feixista, demostren l’esperit de revolta i la ferotge repressió que s’hi va patir, i que va veure en els italians nouvinguts una distracció. Rafel Nadal escriu de forma clara, això no obstant, hi ha aspectes del llibre que despisten o que no queden resolts, bé perquè l’autor s’ho ha deixat o bé perquè no ha volgut fer-ho, però que deixen el llibre una mica coix, amb molts punts de vista, moltes històries i pocs finals.