La vida miserable de molts joves de la república de Weimar

Júlia Costa. Barcelona / @liujatasco

La banda de Berlín, que en la seva primera edició, l’any 1932, és deia, més o menys, Joves als carrers de Berlín, va rebre una molt bona acollida en publicar-se, però va ser prohibit pels nazis un any després, i inclòs en la tristament famosa crema de llibres, tot i que aquest títol no fa cap referència política. Una de les possibilitats de la condemna pot ésser perquè l’editorial fos jueva. De l’autor se’n sap poca cosa, se suposa que era treballador social i periodista, els  rastres de Haffner es van perdre amb la guerra, incloses referències professionals i personals, més enllà de saber que a finals dels anys trenta se’l va convocar per presentar-se a la seu d’un sindicat nazi d’escriptors. Els intents d’esbrinar més dades no han donat, fins ara, cap resultat.

El llibre, en aquests darrers anys, s’ha reeditat i traduït a diferents llengües (en català a La Campana amb traducció de Ramon Farrés i en castellà a Seix Barral amb traducció de Fernando Aramburu). La narració ens dona una visió molt diferent d’altres a l’entorn de la república de Weimar. Ens situa en una ciutat on l’assistència benèfica és l’única esperança per a un gran nombre de gent sense expectatives, feina ni diners. Salvant totes les distàncies, moltes de les situacions i personatges no es troben tan lluny d’algunes d’actuals, tot i que avui siguin, més aviat, els joves immigrants no acompanyats aquells que les viuen, a casa nostra.

I no és pas que no hi hagués, en aquell moment, malgrat, tot, una certa vocació assistencial per als menors en aquella situació. Però tot plegat no deixaven de ser pedaços que accentuaven la manca de llibertat i d’expectatives de nois amb famílies complicades o sense ningú, que feien de la colla, de la banda, dels amics, el seu recurs indispensable. També hi ha, en aquesta banda de jovent, algú que té un pare amb bones intencions, però la llibertat que forneix la colla mostra un gran atractiu, a determinades edats. Els recursos són pocs, les companyies, perilloses. La manca d’horitzons, absoluta. Hi ha una ciutat dels miserables i una ciutat de la gent ben peixada i amb diners, per als quals el vici és una possibilitat a l’abast, excitant i fàcil.

La ciutat que aquests nois coneixen és sòrdida i miserable. De noies en surten poques, en una situació pitjor que la dels nois. La prostitució infantil i juvenil és una constant, i per als jovenets perduts hi ha sempre el recurs a vendre el cos a algú amb prou calerons com per pagar un caprici. Haffner evita fer judicis morals, no condemna ningú, descriu, sovint amb molta minuciositat, carrers i tuguris, menges i paisatges urbans, les descripcions son documentals, cinematogràfiques, fins i tot sembla que sentim les olors i pudors dels ambients per on es mouen aquests xicots desarrelats. Fins i tot un parell d’aquells nois acaben per encetar un cert camí de regeneració, desitgen, tan sols, sobreviure amb un treball, per galdós que sigui. Tenen la seva moral, els seus escrúpols, però el mon és com és.

Passegem per oficines de beneficència, per allotjaments bruts i econòmics, per centres de detenció juvenil amb funcionaris inoperants o indiferents i on els petits delinqüents fan el seu aprenentatge amb els qui ja tenen pràctica i experiència. Fa molt de fred, hi ha alguns indrets on la gent es pot escalfar, llocs bruts i miserables, pudents, i fins i tot la biblioteca ha d’acceptar la presència d’aquesta població marginal i sense llar. Aquests joves marginats toparien, al cap de pocs anys, amb la tragèdia absoluta. Malauradament les coses son encara si fa no fa per un gran nombre de joves del present. Un llibre impressionant, viu i que no ha perdut vigència amb el pas del temps.