Estic aprofitant els dies de confinament per veure pel·lícules i sèries que tenia pendent o que em venien de gust tornar a veure. Algunes d’elles, no ho negaré, han estat sobre pandèmies i virus diversos, no sé si per masoquisme o per necessitat de recordar que les coses podrien ser pitjors i, per tant, cal no perdre l’esperança. Perquè, és clar, ja sabem que quan el cinema vol parlar de pandèmies, ho fa de la manera més catastrofista possible i a aquests punts encara no hem arribat. En el cas de la pel·lícula coreana Tren a Busan (2016), dirigida per Yeon Sang-ho, ens mostra un caos al qual podem estar segurs que mai arribarem, perquè tot i que hi ha un virus altament contagiós, aquest fa que els infectats esdevinguin zombis immediatament.
El dels zombis és un dels subgèneres de terror que millor funcionen, no sabria dir per què. Tot i que s’han escrit molts articles al respecte, jo no n’he llegit cap d’ells que sigui gaire clarificador. Deia el periodista Jesús Palacios que els zombis són els únics monstres que encara ens fan por en el segle XXI, i això m’encaixa, perquè els homes llops, els vampirs i altres criatures sembla que ja han quedat una mica enrere. També pot ser que l’element de la mort, tan present en la nostra cultura, es mostri més humana i, per tant, més amenaçadora, a través del fenomen zombi. Sigui com sigui, cal recordar que aquest gènere no és pas nou, la primera pel·lícula, White Zombie, és dels anys trenta, amb Béla Lugosi en el repartiment, és clar. Ara bé, crec que podem estar d’acord que la sèrie The Walking Dead va donar un nou aire a aquest tipus de cinema.
Dit això, Tren a Busan –que es pot veure a Amazon Prime- està protagonitzada per un home i la seva filla petita que viatgen en un tren des de la capital fins a la ciutat que dona títol a la pel·lícula. Just en el moment que es tanquen les portes del comboi, entra una passatgera ferida. A poc a poc, aquesta noia es converteix en zombi i comença a atacar, primer a una hostessa, i després a altres viatgers. La gràcia d’aquesta pel·lícula és, doncs, que l’atac es produeix en un lloc tan reduït com un tren. Arribarà, doncs, la màquina a la seva destinació? Hi quedarà algú viu? Mentrestant, diverses ciutats de Corea són ocupades per centenars de milers de zombis, tot i que això només ens ho expliquen de manera indirecta. El director no vol que perdem de vista el tren.
Com passa en la majoria de pel·lícules d’aquest gènere, les situacions altament inversemblants són gairebé inevitables. Ja sabem que fins i tot en el gènere fantàstic i de terror partim de situacions que no poden passar en la realitat, però hi ha d’haver una coherència en els fets que ens mostren. Per exemple, la velocitat amb la qual un infectat es converteix depèn de les necessitats argumentals de la història: des de llargs minuts fins a pocs segons. Per altra banda, tampoc és versemblant la manera com els supervivents que van quedant caminen entre aquests morts vivents, a pit descobert i a cops de puny. Així i tot, la tensió de Tren a Busan es manté fins al final i trobo que, al cap i a la fi, és una pel·lícula bastant entretinguda, que compleix el seu objectiu d’inquietar l’espectador. La seva seqüela, Península (o Tren a Busan 2), arribarà a Espanya de la mà d’A Contracorriente Films aquest 2020 (si el nostre virus ho permet).
