Aquella mort misteriosa de fa més de trenta anys

Júlia Costa. Barcelona / @liujatasco

La noia del vestit blau (Rosa dels Vents/Suma de Letras) és una novel·la de misteri que conté molts elements presents a llibres del gènere: un poble rural, petit i aïllat, una mort misteriosa del passat, una noia amb problemes personals decidida a esbrinar la veritat dels fets i un munt de personatges diversos, conformen l’escenari on s’esdevé, explicat en primera persona, per part de la protagonista, Martina, el nucli argumental. Amb uns elements que ens poden semblar tòpics, Laia Vilaseca estructura una novel·la molt ben escrita, distreta, d’aquestes que no pots deixar fins que no les acabes, encara que, com passa sovint en molta novel·la negra, el desenllaç potser no resulti del tot ben resolt. Però això és el de menys, la novel·la negra a vegades és un joc en el qual admetem participar, per això som capaços de seguir el fil i neguitejar-nos, tot i que el final sigui al nostre abast tan sols passant unes quantes fulles.

La població dels fets, Treviu, és imaginària però ens evoca molts pobles coneguts, en els quals la modernitat conviu amb el turisme i el despoblament. Els pobles petits aïllen, per molt que la gent que hi viu des de sempre es conegui, de vegades massa i tot. Això, en moments de tensió i problemes, estableix complicitats, fins i tot entre persones molt diferents. I fa que els secrets i les hipocresies siguin més presents, de forma quotidiana, que en una gran ciutat on és més fàcil passar desapercebut. La protagonista arriba a Treviu per desconnectar de la seva vida a Barcelona, però aviat descobreix que han profanat tres tombes al cementiri vell, una de les quals pertany a una noia desconeguda que va morir fa més de trenta anys i a qui tothom coneix com «la noia del vestit blau.»

Aquest és el segon llibre de Laia Vilaseca (Barcelona, 1981), que es va iniciar amb coratge gràcies a l’autopublicació, un sistema que cada vegada és més acceptat i valorat per un món editorial convencional que, al principi, se’l mirava de cua d’ull. És freqüent, com en aquest cas, que els valors que despunten i els llibres que han assolit un èxit lector, passin a l’edició en paper i que grans grups editors els donin suport. Laia Vilaseca mostra grapa i eficàcia, al seu darrere s’hi endevina molta lectura prèvia i una bona preparació.

El món rural ofereix un marc ple de possibilitats, com han demostrat algunes sèries de novel·la negra que han comptat amb molts lectors. Caldrà seguir aquesta autora amb atenció si, com és d’esperar, tenim ocasió de llegir-ne nous títols. No és fàcil avui surar en un món atapeït de novetats, fa falta empenta, constància, i, si cal, incidir en el tema de la difusió amb els mitjans a l’abast, que de vegades han de comptar amb l’esforç dels propis autors. En aquest sentit crec que Laia Vilaseca va per un molt bon camí.