‘Un, dos, tres’, una comèdia al Berlín de la Guerra Freda

Júlia Costa. Barcelona / @liujatasco

Encara que en aquells anys seixanta, jo anava sovint al cinema, no vaig veure Un, dos, tres, de Billy Wilder. La pel·lícula de 1961 troba suport en un molt bon repartiment, encapçalat per James Cagney, un actor mític, amb una complexa i llarga vida, que, de fet, va tenir espais molt diferents i que propiciaria una sèrie interessant sobre el món del cinema mític del segle XX. Cagney és recordat més que res pels seus papers d’home dur, de gàngster, sobretot, però va fer moltes coses diferents, fins i tot ballar. Tot i la magistral interpretació que fa d’aquest executiu americà tan típic, ho va passar molt malament durant el rodatge, no es va avenir amb Wilder i va estar a punt de deixar-ho. De fet ja tenia la intenció de retirar-se, en part per alguns problemes de salut. Tot i amb això encara, vint anys després, va fer algun paper de lluïment, com el de Ragtime. Va refusar fins i tot, expliquen, el paper maculí protagonista de My Fair Lady.

A la pel·lícula hi trobem actors i actrius ja desapareguts, alguns dels quals es van passar a la televisió, que a partir dels seixanta seria el mitjà estrella. Una va ser Pamela Tiffin, que va morir fa poc. L’altre, Hors Buchholz, molt popular entre les jovenetes durant uns anys. Una actriu molt maca que aquí fa el paper de secretària sexi i espavilada és la suïssa Liselotte Pulver, encara viva avui, amb més de noranta anys. La recordo en molts papers però, sobretot, en una de les meves produccions preferides, Temps d’estimar, temps de morir, de Douglas Sirk. El paper de les dones, en aquesta pel·lícula, avui fa una mica d’urticària, però el cert és que els homes tampoc no queden gaire bé. En el fons la cinta es podria titllar d’amoral, tothom fa les coses en profit propi i, si cal, es canvien els principis, com allò que deia Groucho Marx, vaja.

Per als de la meva edat i una mica menys aquell context és molt viu, encara: la Guerra Freda, aquella mena de competència teòrica, gairebé futbolística a nivell popular, entre russos i americans, Alemanya en reconstrucció, la Coca-Cola com a símbol del capitalisme tòpic… No a tothom li va semblar bé, en el seu moment, que es fes broma amb coses serioses, fins i tot tràgiques. Wilder ho podia fer, havia perdut família molt propera als camps d’extermini, i servava una mena de respecte humorístic que em resulta difícil d’explicar i que no trobo en produccions més modernes, que ironitzen sobre feixisme o estalinisme des del present, sense haver-los patit en directe.

La pel·lícula, farcida de situacions divertides, frases brillants, i picades d’ullet cinematogràfiques, ironitza sobre el capitalisme i sobre el comunisme, recordem que era l’any 1961, havia estat escollit Kennedy com a president dels Estats Units i, a Rússia semblava que Kruschev inaugurava una mena de nova era, després de l’estalinisme més dur i assassí. Però determinada esquerra, força oculta a casa nostra, volia fer-nos creure, com Sartre, que tot eren brames dels malvats americans. En el fons el problema és l’espècie humana, però ens costa d’admetre. Els seixanta no van portar la pau universal, que encara es troba a les beceroles i potser ni tan sols a les beceroles.

La pel·lícula, sense que hi tingui res a veure, me’n va evocar dues, també humorístiques, de ben espanyoles, la famosa Bienvenido, Míster Marshall, i una altra molt menys coneguda, Bombas para la paz, d’un oblidat, Antonio Román. L’humor és una arma inofensiva, necessària per entomar la trista realitat, un recurs per a la supervivència i per explicar-nos com som en realitat, sense fer volar coloms. Coloms de la pau, sobretot.