Manel Haro. Barcelona / @manelhc
Segurament el mandat de Joe Biden a la Casa Blanca generarà menys bibliografia que l’ha que s’ha publicat al voltant de la figura de Donald Trump i la seva manera d’entendre la política. Biden arriba com un home més aviat discret –almenys en comparació amb el protagonisme que reclamava sempre el seu predecessor-, determinat a fer bandera d’un govern progressista, centrat en les persones, que generi oportunitats i que torni els Estats Units pel camí del sentit comú, tant en l’aspecte intern com en les relacions internacionals. És clar que la campanya electoral entre Biden i Trump ha estat un gran espectacle mediàtic –un gran show– que hem seguit i acceptat amb molt interès, com una mena de batalla entre el bé i el mal que semblava interpel·lar tota la població mundial. I, és clar, en aquesta aposta al tot o res, entre que el món s’enfonsi definitivament o sobrevisqui –a estones tot apuntava que havia de ser així-, no semblava tan urgent analitzar en profunditat la carrera d’un candidat que, per altra banda, havia tingut càrrecs tan importants com la vicepresidència dels Estats Units en temps d’Obama.
Vaja, és una forma de parlar exagerada, però crec que se m’entén. Ediciones Península va anunciar molt ràpidament la publicació del llibre Joe Biden. Una nueva era, d’Evan Osnos, amb traducció d’Ariadna Molinari Tato i José Carlos Ramos Murguía (dos traductors per a un llibre tan curt, de menys de dues-centes pàgines, indica la urgència que hi havia d’entrar a impremta). El llibre, en realitat, és una adaptació d’una sèrie d’articles que l’autor va publicar a The New Yorker entre el 2011 i el 2020, tal com ell mateix explica, i això es nota en certa manera, perquè llegint alguns capítols d’aquest volum es troba a faltar una mica més de context, almenys per al lector del nostre país, que no ha viscut tan de prop l’actualitat política nord-americana de la darrera dècada. Així i tot, a través d’aquestes pàgines sí que ens podem fer una idea –general, però bastant acceptable- de qui és Joe Biden.
Sabem que sempre ha estat un polític ambiciós, amb el projecte d’esdevenir l’inquilí principal de la Casa Blanca des de jovenet. Va dubtar si acceptar el càrrec de vicepresident d’Obama, perquè ell sabia que un vicepresident en el fons no té gaire autonomia i, bàsicament, s’ha de limitar a donar suport al president. Però ni Obama volia això per a Biden ni Biden estava disposat a ser un figurant i en algunes qüestions de caire internacional va tenir un paper destacat. Això sí, Obama va haver de patir alguna vegada la incontinència verbal –sovint inoportuna- i la indiscreció del seu segon, trets característics de Biden que a Washington eren a bastament coneguts, com també ho era el fet que mai no havia format part de les elits tecnòcrates, que no es deixava entabanar per les adulacions (tot i que sí li agradaven els banys de multituds i alguna vegada pecava de cert egocentrisme), i que de tant en tant exagerava dades sobre la seva vida, com quan va assegurar que havia estat ferit per una bala a l’Iraq i després va haver de reconèixer que, en realitat, la bala havia passat a prop d’ell.
Entre les seves accions que repassa el llibre, hi ha quan va ajudar que s’aprovés la Llei de Violència contra les Dones, i que va votar a favor de la Llei de Defensa del Matrimoni, el Tractat de Lliure Comerç i la guerra d’Iraq. La seva contribució a l’esborrany de la llei penal del 1994 ha estat un dels seus punts negres, ja que –com indica Osnos- va contribuir als problemes d’empresonament massius, donat que va propiciar lleis federals de reincidència, que van generalitzar condemnes de llarga durada i van concedir milers de milions de dòlars als estats per construir presons. Tampoc no el va ajudar donar suport a la llei sobre la bancarrota que va provocar que molts nord-americans endeutats ho tinguessin una mica més difícil per solucionar els seus problemes econòmics. De moltes d’aquestes decisions, Biden ha dit sentir-se penedit.
En l’aspecte personal, Osnos ens recorda que Biden va valorar l’opció de suïcidar-se, quan la seva esposa i la seva filla petita van morir en un accident de trànsit el 1972, on també van resultar ferits els altres dos fills, de dos i tres anys, Hunter i Beau. Molts anys més tard, Biden hauria de lidiar també amb els problemes d’addicció a les drogues de Hunter i amb la mort el 2015, a causa d’un tumor cerebral, de Beau. Amb només trenta anys, vidu i emocionalment devastat, Biden va treure forces per seguir endavant. De fet, aquest llibre repassa els diversos moments en els quals el demòcrata va haver de remuntar, tant en l’àmbit personal com en el polític. El 2017 Biden semblava retirat, ningú pensava que encara li quedava res significatiu per fer en la seva carrera, però aquest veterà polític no havia abandonat mai del tot el seu somni de ser el president dels Estats Units. Finalment, ho va aconseguir.
