Una ‘Bohème’ d’escassa projecció

Albert Mena / @jakoblenz

Puccini, com els altres grans compositors d’òpera italians, exigeix que una veu tingui qualitat, quantitat i estil. Sobre aquests tres pilars construeix un drama ple de vitalitat, girs argumentals i melodies eternes que, no per ben conegudes, deixen de meravellar. El director d’orquestra Giampaolo Bisanti ho sap i, com ja va demostrar a la Madama Butterfly del 2019, és un excel·lent caracteritzador orquestral, cuidant els timbres d’una orquestra satisfactòria i lligant les incomptables idees puccinianes amb gran precisió i un treball que descriu el drama vinculant-lo al volum de la massa sonora, sense que això suposi un problema per a les veus.

La Mimì d’Anita Hartig té prou volum per superar l’orquestra de Bisanti, i una veu prou mal·leable com per a mostrar una evolució a mesura que avança la malaltia que la consumirà. Però les melodies de La Bohème demanen un legato destacat: l’habilitat de cantar les notes lligades per a poder matisar el cant, i la soprano romanesa no va extreure tot el potencial de la línia pucciniana. Això li va passar factura a l’acte quart, on un excés de pianissimi poc matisats va deixar morir a Mimì sense pena ni glòria.

Atalla Ayan té una veu agradable, que es mou amb comoditat a la franja central i que coneix l’estil de cant italià. Llàstima que la seva escassa projecció i volum li van jugar a la contra dins d’una escenografia que interrompia el so. Millor a l’acte tercer, cantant a la boca de l’escenari, però inaudible el seu crit final de Mimì. Un Rodolfo potser més interessant en una sala més petita, però que al Liceu va sonar poc.

El Marcello de Roberto de Candia funciona bé respecte la posada en escena: poc elegant i cridaner. Sense cap matís, amb un vibratto obert que empobreix la veu i una línia de cant sense inflexions, grisa i avorrida. Goderdzi Janelidze com a Colline té una de les veus més grans del repartiment, però una lectura plana de la Vecchia Zimarra fa que la seva interpretació passi desapercebuda. Una Musetta estrident i de brotxa gruixuda és un complement ideal per a Marcello, de poc lirisme però gran exageració.

I finalment la màgia d’Àlex Ollé en una posada en escena irregular. L’escenografia d’Alfons Flores és impactant en l’apartat visual, amb llums fabuloses i d’un treball dramàtic acurat a càrrec d’Urs Schönebaum, però no és gaire profunda. Portar La Bohème a un suposat present distòpic amb tocs futuristes no és cap novetat, i moments com la presentació d’un personatge travesti o transsexual com a treballador sexual resulta a dia d’avui una broma de mal gust.